Ris ras, casa! (Cabrils part III)

En aquesta tercera part per Cabrils (Maresme), farem un tomb per la sagrera.  Aquesta era una zona inviolable de trenta passes (sagrades) al voltant de les esglésies. Com als jocs infantils en què entres a casa i ningú et pot tocar.

Aquest fet sorgeix a Catalunya al segle XI com a protecció contra l’extorsió feudal i va originar els primers nuclis urbans. Sovint són carrerons estrets on les cases s’amunteguen per aprofitar l’espai.

Sóm a la plaça de l’Església.

A mà dreta tenim l’emblemàtic Hostal de la Plaça, un edifici del segle XVIII, conegut popularment com el ‘clavaclaus’ perquè totes les parets eren plenes d’antigues claus de ferro. El nom real és Can Francesc Mas, nom del fundador de l’hostal.

El plafó amb el nom de l’establiment és obra del prestigiós ceramista Joan Baptista Guivernau, a qui es deu la recuperació de la rajola tradicional catalana durant els anys 50.

Cabrils

Quatre generacions donant de menjar.

Al davant, la font de la Plaça, amb les rajoles verdes i grogues que ja trobem d’allò més familiars i un animal marí que, tot i que no té cap humà, recorda el tritó mitològic fill de Posidó, qui se la passava perseguint nimfes i engendrant més tritons.

Però m’agrada més pensar que és el Peix Nicolau. Fill de pescadors, en NIcolau es passava el dia contemplant el mar i recollint petxines. Quan va ser més gran li agradava nedar hores i hores. Un dia, la mare, farta de que el nen arribés sempre xop, li va dir que si tant li agradava ser a l’aigua, millor que es tornés peix. A l’instant, les cames es convertiren en cua de peix i el noi s’en va anar a viure al mar.

Cabrils

De tant nedar, el nen es convertí en peix.

Al costat s’aixeca l’església de la Santa Creu, del segle XVIII però molt reformat, amb una senzilla façana barroca. Va ser acabada poc abans que el municipi s’independitzés de Vilassar de Dalt. El campanar va ser acabat a principis del XX amb l’ajut de la família Tolrà, qui anys abans havia sufragat les despeses d’arranjament de l’interior del temple.

Cabrils

Fixeu-vos amb la creu entre dos xiprers. De fet, n’hi ha un plantat a la porta. Aquest arbre té diferents simbologies dins el cristianisme. Com que sempre és verd i mira al cel, se’l coneix com l’arbre de la vida. Antigament es plantava a la porta de les masies catalanes com a símbol d’hospitalitat.

De totes maneres, potser en aquest cas cal trobar la raó en l’escut de Vilassar de Dalt, que també conté aquests dos arbres, ja que Cabrils havia estat un barri d’aquest municipi fins al 1821.

Cabrils

Símbol d’espiritualitat i benvinguda.

Resseguim la nau per fora. A la cantonada del darrere hi ha una pedra encastrada amb una inscripció, probablement reaprofitada de l’antiga església destruïda.

Cabrils

Abans, una pedra era una pedra.

Darrere de l’església tenim el magnífic edifici de les Escoles Tolrà (per a nois), una altra aportació d’aquesta família. Va ser projectat a principis del XX per Emili Sala, arquitecte modernista que va col·laborar amb Gaudí.

Aquest mateix arquitecte va projectar altres edificis per a la família Tolrà a Castellar del Vallès, com l’església, les escoles, el safareig públic o el palau dels Tolrà.

Tot i això, aquest edifici més aviat l’hauriem de classificar com a historicista. Els arquitectes d’aquest corrent s’inspiraven en construccions de temps passats. D’aquí sorgiren tots els ‘neo’, com neobarroc, neogòtic o neorromànic.

Cabrils

Un cognom per a l’eternitat.

Girem per Mestra Maria Rosell i pugem pel carrer Castell, per anar a veure … el castell de Can Jaumar, naturalment! Aquest fantasiós edifici, que havia estat el mas de Can Rafart, va ser profundament reformant el 1923 per tal d’imitar un edifici medieval. Manuel Jaumar, el propietari, va ser diputat i tinent d’alcalde de Barcelona.

A finals del segle XIX els arquitectes modernistes posaren de moda la passió pels antics castells. Quedava bé afegir merlets, torres, matacans, escuts i altres elements sense més utilitat que la merament decorativa. Per tal que pogueu comparar, penseu en la Casa de les Punxes de Barcelona, construïda pocs anys abans.

Cabrils

Un castell de pega, però amb gràcia.

Voregem per Emili Masriera, nom d’un reconegut doctor pertanyent a una llarga nissaga de metges. Des d’aquí tenim bones vistes de la població.

Baixem per Luis Colmenar i entrem al carrer de la Creueta. Primer trobem la font de la Creueta, originalment del segle XIX. Curioses les rajoletes amb motius animals.

Cabrils

La sargantana es vol acostar per beure a la font.

Al davant tenim la Creueta, del segle XIX. Us heu d’imaginar aquest espai sense cases, amb vistes panoràmiques de l’entorn. Aquí es va celebrar la independència parroquial de Vilassar de Dalt (1820) i cada 3 de maig, durant la festa de la Santa Creu, s’hi fa la benedicció del terme.

De fet, uns 40 anys abans, ja s’havia segregat de la parròquia, però encara era un barri de Vilassar de Dalt.

La ‘Festa de la Invenció de la Santa Creu’ és més antiga que l’escudella. El mot ‘invenció’ ve a significar troballa. Es refereix a quan Helena de Constantinoble, mare de l’emperador Constantí, va “trobar” en unes excavacions la creu on Crist va ser mort. Això passava al segle III. Aviat el culte es va estendre per tota la cristiandat i van sorgir trossos de la ‘vera creu’ com qui troba bolets.

Fins fa ben poc, aquesta festa formava part de les celebracions d’inici de la primavera, en què s’aprofitava per beneir els camps.

Cabrils

Detall del peu de la Creueta.

El carrer baixa fent un giravolt. No és que us vulgui fer donar la volta perquè sí, però així, com que les distàncies són curtes, veieu la vila amb profunditat.

Cabrils

L’art als petits detalls.

Tornem a espetegar al carrer Luis Colmenar, un vial amb escales d’un fort pendent.

Cabrils

No trobareu cap carrer pla en tota la vila.

A tot arreu hi ha curiosos detalls, antics i actuals, que ens parlen de qui hi viu.

Cabrils

Queda clar?

Entrem al passatge de la Font Sagrera i el seguim fins al final on trobarem la font. Datada al segle XVIII, antigament l’aigua brollava de terra movent una palanca. L’aigua sobrant anava a parar a un safareig, avui desaparegut.

Cabrils

Un racó amagat i tranquil.

Baixem per les escaletes, amb les rajoles verdes i grogues, i aviat arribarem al punt d’inici.

Aquesta és una visita només al barri antic de Cabrils. Als voltants hi ha més coses interessants, però les deixem per a una altre ocasió.

INFORMACIÓ PRÀCTICA

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s