No facis camí sense pa ni vi (Cabrils part I)

He comprovat que podem fer una llarga sortida per anar a dinar més que per veure art al costat de casa. Doncs bé, ara no caldrà que aneu tan lluny per menjar. Cabrils (Maresme) presumeix de moltes coses, com la de ser vila gastronòmica, amb una llarga llista de bons restaurants i també d’indrets amb molta història.

Cabrils

Una finestra de Can Llorenç.

Deixem el vehicle a qualsevol dels tres aparcaments i ens dirigim al Torrent Roig número 7, on hi ha el restaurant La Concòrdia. És on el 1891 es fundà la Societat Mutual, que es finança amb accions de cinquanta pessetes i l’aportació de Carles Tolrà. Posteriorment es convertí en centre recreatiu on es feia cinema, teatre i conferències.

El mutualisme va sorgir a mitjans del XVIII a Anglaterra. Els socis pagaven una quota i tenien dret a diversos serveis, com assegurances o ajuda en cas de necessitat o mort.

L’edifici va ser construït a finals del XIX pel mestre de cases Joan Villà.

Davant la demanda de construcció, el 1850 es crea l’ensenyament de mestre de cases o mestre d’obres, un antic ofici que no disposava de titulació oficial. Vint anys més tard desapareix en crear-se l’Escola d’Arquitectura.

Cabrils

Tota la distracció dins un local.

A l’esquerra, entrant al carrer Anselm Clavé tenim la façana de l’antic Sindicat Agrícola del 1927. A dalt hi ha unes rajoles amb la figura de Sant Isidre, patró dels pagesos. Isidre va ser un pietós camperol de Madrid, venerat pels seus miracles relacionats amb el camp. Assegura la llegenda que, mentre ell s’ocupava de predicar, uns àngels li llauraven la terra, perquè el masover no li digués res.

Els sindicats tenen els seus antecedents en els gremis. Els treballadors s’organitzaren per a millorar la seva qualitat de vida i laboral. Per exemple, compraven menjar a l’engròs que podien vendre a millor preu; gestionaven crèdits per a la compra conjunta de llavors o l’exportació dels seus productes sense intermediaris.

Cabrils

De Madrid a Cabrils.

A l’altre costat de la riera tenim l’antiga fàbrica tèxtil Solé Fabra, del XIX i actualment equipament cultural. Les indústries van donar feina a moltes dones de la vila que podien així contribuir a l’economia familiar.

Una mica més avall tenim Can Serraclara, ara Can Rin, un bon restaurant que ha sabut conservar les antigues estances d’aquesta casa d’estiueig del segle XIX. Una llàstima que el rellotge no es vegi gaire bé, ja que es pensa que pot ser obra de Dalí. Per cert, avui en veurem uns quants de rellotges de sol.

Cabrils

Es fa difícil saber l’hora.

Creuem la placeta per veure la fàbrica Jorba-Martín. La revolució industrial del XIX va suposar la implantació d’indústries tèxtils, en un principi mogudes per vapor. Durant la guerra, a causa de les restriccions de corrent elèctric, van haver d’instal·lar motors d’explosió per generar electricitat.

Fins als anys 60 s’hi feia tela per a matalassos i roba militar.

Cabrils

Hem passat de la industrialització a l’atur.

Cal donar la volta per veure millor la part posterior. Però abans ens acostarem al carrer Josep Maria Batista i Roca. A la cantonada es conserva un plafó de l’antic veïnat de la Llobatera. Aquest va ser un dels quatre barris històrics que es van unir per fundar Cabrils. Els altres eren La Sagrera, La Subirana i Sant Crist.

Cabrils

Queda clar, oi?

Enfilem per Quatre Camins. A mà esquerra tenim la casa de l’Aigua Picant, pendent d’enderroc. El nom és degut a una font on brollava aigua amb gas. Antigament hi havia taules i bancs on la gent del poble anava a berenar.

Cabrils

Pendent de rebre l’indult o l’enderroc.

Uns metres més amunt tenim la font dels Quatre Camins, amb un mosaic de flors obra d’Ofelia Sanz, ceramista valenciana que resideix a Arenys de Mar.

El plafó es troba envoltat d’un exagerat fons de rajoles verdes i grogues, que penso que les deuen vendre a l’engròs, perquè les veurem a més llocs.

Cabrils

Detall floral de la font.

A l’esquerra, el bonic carrer Acàcies conserva interessants habitatges del segle XVIII. Aquí trobem Ca l’Arrà, un mas que va allotjar el primer Museu Municipal.

Cabrils

Aquest carrer és un món a part.

Travessem el carrer per veure Can Pons, una impressionant masia del XVI transformada tres segles més tard amb el que es coneix com a estil historicista, que no deixa de ser una barreja d’estils antics i moderns.

La propietària, Francesca Tolrà qui va fer la reforma, es va casar amb Josep Pons i d’aquí li ve el nom a casa.

Antigament, els terrenys de la finca abastaven fins al centre de la vila, on s’elaborava vi.

Baixem pel carreró de Can Pons per veure millor la façana des d’un descampat. Us heu fixat com està escrita la llegenda del rellotge?

Cabrils

Serenes o seneres?

Seguim avall per aquest vial on encara ens podem fer una idea de com era la vida abans. Arribem novament al Torrent Roig. Pugem uns metres per observar la font de Can Manyana. Un plafó ceràmic descriu uns pagesos segant el blat i un altre una bucòlica escena d’enamorats.

Penseu que fins als anys trenta del segle passat, bona part de la població catalana encara no tenia aigua corrent i calia anar a buscar-la a les fonts.

Cabrils

Pagessos ben mudats per treballar.

No us perdeu la segona i tercera part per descobrir Cabrils.

INFORMACIÓ PRÀCTICA

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s