Cants de sirenes

Antigament, les sirenes no salvaven mariners, ni clamaven per a ser humanes, com la que va immortalitzar Andersen. Tampoc duien evocadors noms com la Glauka de José Luís Sampedro, la Cliodina de Carme Riera, la Melusina de Jean D’Arras o l’ensucrada Ariel de la factoria Disney.

En realitat, les sirenes de la mitologia grega eren meitat dones -tirant a lletges- i meitat aus. Eren companyes de la guapíssima Persèfone, qui es convertí en deessa dels inferns, quan Hades la va raptar per a fer coses lletges amb ella.

Els primers noms de les sirenes eren menys romàntics: Leucòsia, Ligeia i Partènope, entre altres. Això si, cantaven molt millor que les guanyadores d’Eurovisió. Però eren dolentes fins a dir prou, ja que atreien els mariners amb els seus cants, qui s’estimbaven contra les roques i morien ofegats. Així les descriu Homer en boca d’Ulisses.

Va ser durant l’Edat Mitjana que es va considerar més adient que duguessin cua de peix, Al cap i a la fi, vivien en una illa.

Al claustre del monestir de Santa Maria de Ripoll en trobem algunes d’aquestes desvergonyides criatures. Per cert, el mot claustre en llatí vol dir tancat. D’aquí venen paraules com claustrofòbia i clausura.

Ripoll, Ripollès, monestir de Santa Maria, capitell, claustre, romànic, sirena

Música al claustre.

Extensos estudis s’han dedicat a provar que els capitells romànics responen a un ordre molt estudiat. El musicòleg alemany Màrius Schneider assegura que determinades escultures es tradueixen en notes musicals que, degudament interpretades, formen una melodia. Vés a saber si era la que cantaven les sirenes per a fer trontollar els pobres monjos!

El mateix Schneider desgrana una altra teoria on diu que els capitells del claustre de Ripoll relaten la història d’una curació. Tot comença amb el capitell que representa un personatge al llit, morint-se, mentre dues sirenes molt bandarres el volen arrossegar al submón. Antigament, la malaltia era considerada com una conseqüència del pecat, que apartava el fidel de la fe i que era necessari curar.

Ripoll, Ripollès, monestir de Santa Maria, capitell, claustre, romànic, sirena,

Una cua, dues cues.

D’entre tots els monstres ideats durant l’edat mitjana, les sirenes van ser les preferides de dibuixants i escultors. I cadascú la representava de diverses maneres. La versió amb cua de peix té les arrels en la cultura oriental. Atargatis era una deessa assíria de la fertilitat de la terra i de l’aigua, sovint representada amb cua de peix.

Virgili i Horaci sembla que devien haver vist alguna sirena, ja que les descriuen prou bé. A nosaltres ens arribà la moda allà pel segle VII, quan fins i tot sant Isidor explica que hi havia tres sirenes: una cantava, l’altra tocava la lira i la tercera la flauta. Mira que bé!

El que queda clar, és que aquests atributs musicals els utilitzen per atreure els homes -que no les dones- per matar-los. Representen la temptació de la passió luxuriosa i la seducció. El fet de tenir escates, com les serps ajudava a relacionar-les amb el pecat.

Només als països nòrdics és un símbol de bon auguri, ja que qui en veia una, li era concedit un desig.

Un capitell ens mostra uns personatges mig enfonsats a l’aigua. Hi ha qui diu que són mariners que s’estan ofegant, atrets per les sirenes que hi ha al capitell del costat. Altres expliquen que són éssers monstruosos emergint de les aigües, segurament per fer alguna malifeta als monjos dèbils.

Cap al segle XI, la sirena era representada agafant amb cada mà, un peix per la boca. Aquesta imatge recorda molt Lilith, la demoníaca deessa sumèria, primera dona en ser creada, segons descriu la llegenda.

Amb el temps, els peixos es van representar cap per avall i la cua es va anar tornant bífida. Finalment, peixos i cua foren u i es convertí en la sirena de dues cues que hem vist sovint representada.

Ripoll, Ripollès, monestir de Santa Maria, capitell, claustre, romànic, sirena

Hi ha homes sirena?

Al claustre de Ripoll també trobem un ésser amb cua de peix, però que resulta tenir cos d’home i cara barbuda.

Posidó, el terrible déu grec dels mars -i també dels terratrèmols- era un pendó que igual s’ho feia amb una deessa que amb una mortal. Així doncs, va tenir més fills dels que us pugueu imaginar. I clar, tots tenien alguna cosa a veure amb l’aigua. Tritó va ser un d’aquests fills.

Es caracteritzava precisament per tenir cua de peix de cintura cap avall. No em pregunteu com feia pipí, però com el seu pare, era el terror de les nimfes, amb qui va tenir descendència per avorrir. Fins que un dia va beure massa vi, es quedà adormit i el mataren a cops de destral. Fi de la història.

INFORMACIÓ PRÀCTICA

Situació: veure el mapa

Saber més:

Què veure a prop:

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s