Primera part mirant de prop el cementiri jueu de Varsòvia.
Els cementiris són aquells llocs on queda clar que tot s’acaba. O no. Ric o pobre, famós o desconegut, els teus ossos generalment acaben aquí, sencers o com a cendres.
Per cert, la frase que encapçala aquest article la va dir Maximilien de Robespierre, polític i revolucionari francès. Li van tallar el coll el 1794.
Cada cultura enterra i venera els morts a la seva manera, però al cap i a la fi, els rituals són una part important de la nostra vida (dels vius, que als morts tant els fa).
Visitar el cementiri jueu de Varsòvia és viure molt de prop la cultura jueva, més si tenim en compte que es tracta d’un dels pocs llocs que -més o menys- va sobreviure a la total destrucció de la ciutat. No és ara el moment de parlar de les barbaritats que es van fer durant la Segona Guerra Mundial, però si visites aquest cementiri, para atenció als símbols gravats a les lloses, ja que donen informació de qui va ser el difunt.
En primer lloc, el recinte ja no és com els que normalment has vist per aquí. Un bosc dens i mig salvatge, acull unes dues-centes mil tombes. No pateixis, no cal veure-les totes! N’hi ha prou amb passejar entre el màgic silenci i la música de les fulles mogudes per la brisa. I observar.
Als cementiris jueus rarament trobem escultures ni panteons descomunals, tot i que algun hi ha. Al llibre de Deuteronomi 4:15-19, Déu va prohibir expressament la representació de la figura humana. Clar que, al mateix text també diu que no representin cap animal i aquí en trobareu un bon grapat.
Les lloses, anomenades Matzeva (o Matzevot en plural), semblen amuntegar-se per aprofitar l’espai, ja que aquesta religió prohibeix les exhumacions i els difunts s’amunteguen davant la manca de lloc.
Creat a finals del segle XVIII, aquest cementiri va generar controvèrsies entre els jueus ortodoxes i els progressistes. La solució va passar per dividir l’espai en dues parts i cadascuna amb zones separades per a homes i per a dones. I és que sembla que, fins i tot actualment, religió, igualtat i progrés no van necessàriament de la mà.
El símbol d’una nació.
Tot i que des de tems remots ja era utilitzat pels egipcis, xinesos, hindús i peruans, actualment l’Estrella de David l’associem directament amb el judaisme.
L’estrella més antiga relacionada amb aquesta cultura es va trobar al segle III dC. No va ser fins al segle XV que aquest símbol merament ornamental es va convertir en l’emblema predilecte d’aquesta cultura.
Segons la tradició, el fet d’estar format per dos triangles contraposats i entrellaçats, es refereix a la terra i al cel o bé a l’espiritual i el terrenal. Es vol creure que representa la forma de l’escut del rei David, però no hi ha cap prova que ho demostri.
Al cementiri de Varsòvia, trobem aquest símbol molt especialment a les fites de pedra que assenyalen els ‘carrers’, moltes de les quals estan trencades o bé amagades per la vegetació.
Antigament, el nombre sis era considerat com a perfecte. No obstant això, el símbol que millor identifica el poble d’Israel no és l’Estrella de David sinó la ‘menorà’, el canelobre de set braços.
La tribu del cérvol.
Pot fer esment a noms que signifiquen cérvol en hebreu o ens diu que el difunt pertany a la tribu de Neftalí, una de les dotze que conformen Israel. A vegades, l’animal es representa com si fos atacat i llavors és una metàfora de la mort.
Segons relaten les Escriptures, Jacob va tenir dotze fills, algun amb les seves dones i altres amb esclaves. M’estalvio qualsevol mena de comentari. Neftalí era fill d’una esclava. En arribar a la terra promesa els descendents de cada tribu es repartiren el pastís. Més tard, es refondrien i es dividirien només en el Regne de Judà i el Regne d’Israel. Però el llinatge pesa i per això el trobem en alguns enterraments.
Benedicció manual.
Cohen és el nom que reben els sacerdots jueus. Són descendents directes d’Aaró, germà de Moisès, a qui Déu expressament li va encomanar aquesta tasca -només per als descendents masculins- i tenen una consideració especial dins el judaisme.
El símbol que els representa són les mans obertes amb dits units tal com s’observa a la imatge. Amb una mica d’imaginació us heu de creure que les mans formen la lletra shin de l’abecedari hebreu i és característica dels sacerdots cohen (o kohanim).
La gerra purificadora.
El tema de les tribus és omnipresent als cementiris jueus. En aquest cas tenim que la gerra apareix a les tombes dels levites. Els descendents de Leví tenien la tasca especial de custodiar l’Arca de l’Aliança i el Temple de Jerusalem.
Eren els responsables de rentar les mans del sacerdot abans de la benedicció. Per això la gerra i el gibrell els trobem a les seves tombes.
A causa del seu estatus especial entre les tribus, al repartiment de la terra promesa no van tenir terres, sinó ciutats pròpies.
Cultura pètria.
Un dels motius que també es repeteix molt i de diverses maneres, són els llibres. Oberts, tancats, apilats, ordenats o dins d’armariets, els llibres poden fer esment a la tomba d’un intel·lectual o bé d’una persona que vol ser recordada a la comunitat com a erudit.
Aprenentatge.
La Torà és probablement el document més important de la religió jueva. Normalment fa esment als cinc llibres (Pentateuc) atribuïts a la mà de Moisès qui -suposadament- va escriure per inspiració divina.
El mot en si ve a dir instrucció i els textos són objecte d’estudi per entendre com el Creador es relaciona amb les seves criatures.
Aquests escrits sempre es presenten enrotllats, amb dos mànecs que faciliten la lectura sense fer malbé el pergamí. A les làpides jueves els podem trobar oberts o tancats i també amb la creu de David al damunt i sempre designen als estudiants de la Torà.
La guardiola generosa.
El símbol de la mà posant una moneda dins una guardiola, no representa a cap banc. Normalment fa esment a què el difunt era conegut per la seva generositat i per les obres de caritat que practicava. També es pot referir al fet que era el tresorer de la comunitat.
Pels jueus, la caritat és una pràctica que pot conduir el creient a la salvació i per tant, es troba estretament relacionada amb el funeral.
El lleó guerrer.
Segons relaten les Escriptures, quan Jacob va beneir el seu fill Judà, el va comparar amb un lleó, animal que des d’aquell moment passaria a simbolitzar aquesta tribu israelita. D’aquí prové també el mot judaisme i tots els seus derivats.
El rei David, descendent de la tribu de Judà, s’ho van muntar prou bé per acabar amb les divisions entre tribus i erigir-se com a quasi l’únic rei d’Israel. Per aquest motiu, el poble jueu s’identifica molt amb el Lleó de Judà. A la mort del seu fill Salomó, les coses es van complicar, però aquesta és una altra història.
Un lleó també pot fer esment al cognom del difunt, a una metàfora de la força del Creador i, depenent dels símbols que l’envoltin, pot significar altres coses. En la llosa que he reproduït aquí, hi ha dos lleons que ‘protegeixen’ la gerra de la tribu de Leví amb una corona al damunt que simbolitza la bondat de la persona enterrada o bé que es tractava d’un cap de família (res a veure amb monarquia).
No us perdeu la segona part on seguirem esbrinant alguns símbols dels cementiris jueus.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Situació: veure el mapa
Saber més:
- Cementiri jueu de Varsòvia: enlacejudio.com – entrepiedrasycipreses.com
- Matzeva: entrepiedrasycipreses.com
- Tribus d’Israel: wikiwand.com
- Cohen: wikiwand.com
- Torà: wikiwand.com – es.chabad.org
- Símbols jueus: sefaradaragon.org
- Lleó de Judà: wikiwand.com
- Estrella de David: wikiwand.com
- Ofrenes als temples jueus: saberyrecordar.blogspot.com
Altres articles sobre Polònia:
Retroenllaç: Bestiari polonès (1) | Rondaller·