Dos per u i un tercer de propina

Aquesta és la breu història d’un cèntric solar a Barcelona on, en menys de cent anys, hi ha hagut tres edificis. Dos dels quals són d’un mateix arquitecte.

De poc va servir que la casa Emili Juncadella, projectada per Enric Sagnier, guanyés el 1902 el premi al millor edifici artístic. Quan el seu propietari va morir afusellat en estranyes circumstàncies, l’edifici va passar a mans religioses. 

Però l’especulació no està per històries -ni abans, ni ara- i els anys quaranta va ser enderrocat per a construir el Teatro Calderón que acabaria incorporant un espectable de revista. El nou edifici, projectat per Josep Rodríguez Lloveras, allotjava també un cinema i més tard, després d’una remodelació, s’afegí un petit teatre que va saber sortejar la censura.

Després de tenir com a mestre a Puig i Cadalfalch, Lloveras s’especialitzà en el món de l’espectacle. A més del Calderón, potser a algú li sonarà el desaparegut cinema Waldorf, el Jaume I i l’interior del Comèdia (1941) de Barcelona. També va projectar uns monumentals edificis de la plaça Francesc Macià (1935) i el poblat d’Empuriabrava, actualment una caòtica urbanització abandonada a la seva -mala- sort.

Però a mitjans dels anys seixanta, Barcelona tenia un alcalde que podem considerar un prototip de l’especulació. Durant el seu mandat van desaparèixer incomptables edificis en mans d’una coneguda immobiliària. I el Teatro Calderón en va ser un. Al seu lloc, encara el podem veure, un monstre de ferro i vidre encaixonat en un lloc que no li pertoca, al qual intentarem trobar-li alguna qualitat artística.

La casualitat -o no- va voler que l’hotel el projectés el mateix Lloveras, aquest cop amb un estil molt diferent, i dugués el mateix nom que el desaparegut teatre. La construcció va finalitzar el 1973.

Un dels trets més destacables de la façana són els tres mosaics en relleu que, amb una alçada de vertigen, s’enfilen per les dotze plantes de l’edifici. Els motius representats són abstractes i la ceràmica juga amb tonalitats marrons i granats i algun discret toc de color.

Pel que he llegit, l’original disseny va sortir de la mà del mateix Lloveras, fet que em porta a voler creure que el monstruós edifici que va crear va ser més una imposició que un desig propi.

La realització del mosaic va anar a càrrec de Narcís Vallvé Asenjo. Vallvé era el propietari de ‘Ceràmiques Vallvé’, prestigiosa empresa de materials de construcció que anteriorment duia el nom de ‘Cerámicas Pujol y Baucis’ i havia estat comandada pel seu pare, antic treballador.

És en aquesta fàbrica d’Esplugues de Llobregat d’on van sortir els grans projectes ceràmics del modernisme, encomanats per artistes com Alexandre de Riquer o Lluís Brú i d’arquitectes com Gaudí, Puig i Cadafalch o Domènech i Montaner.

De totes maneres, em resulta poc menys que sorprenent -i sospitós- que Lloveras fos el creador d’aquesta excepcional obra. Més tenint en compte que va passar d’una etapa com a projectista d’edificis i xalets noucentistes, a una altra prou avantguardista -que no creativa-. 

A més, i tot d’un cop, sense conèixer cap altre antecedent seu com a artista o muralista, suposadament va realitzar aquest destacat relleu. Em perdonareu si dubto que ell hagi estat l’autor.

INFORMACIÓ PRÀCTICA

Situació: Rambla de Catalunya, 26. Barcelona

Saber més:

Què veure a prop:

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s