L’anyell de l’Agnès

Al segle III dC, un prefecte romà era, més o menys, el que ara en diem cònsol. Doncs bé, el prefecte de Roma es va encapritxar a casar el seu fill amb una nena d’uns tretze anys. L’Agnès, que així es deia la nena, era cristiana i del morro fort i va passar del pare i del fill.

Emprenyat com una mona, el prefecte la deixà en un bordell a disposició de qualsevol. Però les forces celestials van fer que tot aquell que s’acostava quedés cec. Fins i tot el pretendent, qui a més, un dimoni el va estrangular. Llavors la van voler cremar, però la llenya no s’encenia -tot obra del cel diví-. Així doncs van decidir acabar amb tanta rebel·lia tallant-li el coll.

Probablement la noia no es deia Agnès i tots els turments són inventats, però la devoció va fer fortuna, especialment com a patrona de la castedat i de les noies que encara no tenen parella. El nom Agnès prové del grec i vindria a dir casta o pura. S’assembla molt al mot grec per a designar un anyell o xai, utilitzat quan es parla del sacrifici de Crist o Agnus Dei. Potser per aquest motiu -o no- trobem en una clau de volta, totalment desubicada, el relleu d’un xai encastat al mur d’entrada a l’església de Santa Agnès de Malanyanes, nucli pertanyent al municipi de La Roca del Vallès. Per cert, ningú intenti robar-la perquè és una còpia.

Hi ha qui diu que l’estranyíssim topònim de Santa Agnès de Malanyanes (Vallès Oriental) prové del romà, del germànic o de l’àrab. Apa! Sembla que la versió més raonable -que no demostrable- és, com afirma el gran -que no infal·lible- Coromines, que es tracta del nom d’un senyor (un antropònim, si volem dir les coses com cal), que es deia Malaniacus i que probablement tenia aquí casa seva. Com que s’han documentat diverses vil·les romanes per aquests verals, tot pot ser.

Això dels topònims, ningú s’ho prengui malament, de vegades és comparable amb una ruleta on si l’encerto, l’endevino.

Tot i que documentada al segle XI, el que ens ha arribat d’aquesta església és, com sol ser habitual, el resultat de diverses ampliacions i remodelacions. Així, doncs, trobem una barreja d’estils romànic, gòtic, renaixentista, barroc i algun altre que potser correspon a la restauració dels anys cinquanta del segle XX. Una pedra gravada sembla indicar que la façana es va acabar el 1306.

L’inusual porxo en les esglésies d’aquestes comarques, aixopluga una interessant portalada. A la dreta (és a dir, la nostra esquerra si el mirem de front), un capitell presenta uns ocells i uns caps humans. En grec, el mot ocell ve a dir ‘missatge del cel’. És l’únic animal que enllaça el cel i la terra i per tant, alguna cosa divina deu amagar. Pot representar l’ànima i la immortalitat.

Al capitell de l’esquerra (la nostra dreta), només hi ha caps entre unes llargues tiges (seran flames?). És possible que el conjunt representi les ànimes salvades -el cel- i les condemnades -l’infern-, un recurs molt habitual en les esglésies.

Per tal de reforçar el missatge, una carota ensenya les dents i una altra treu la llengua a un costat i a l’altre de la portalada. Aquestes imatges no sempre tenen una explicació fàcil. Unes interpretacions diuen que són per foragitar el dimoni. No oblidem que ens trobem en una època en què superstició i religió anaven de la mà. Una altra explicació diu que són una advertència als xerraires i als mentiders, uns tipus de pecats molt recriminats.

Un cop dins, els ulls esgarrifats, se’n van a una capella lateral on hi ha un retaule barroc amb el martiri de sant Bartomeu, l’apòstol que va ser escorxat a Turquia.

Com si no fos prou horror, damunt seu tenim sant Esteve agonitzant, amb un grapat de sagetes clavades al cos, mentre tot d’angelets, aliens a tot aquest turment, juguen amb les filigranes del voltant. Per tal d’atemorir els fidels, el fosc període barroc jugava amb efectes teatrals, amb imatges retorçades pel dolor, entre ombres i fons daurats.

Dins la foscor de la nau, cal parar atenció a les mènsules, que és el nom que reben els petits capitells encastats a la paret i que semblen fer de suport dels arcs.

En un d’aquests elements, hi ha dos personatges que sostenen un escut que ha perdut la imatge.

Abans de marxar, vulguem o no, passarem -amb tots els respectes- pel damunt de mossèn Torrent, que des del segle XIX descansa en una llosa a terra.

INFORMACIÓ PRÀCTICA

Situació: Camí de’Alcoll s/n. Santa Agnès de Malanyanes

Saber més:

Què veure a prop:

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s