Especulant amb l’espai

A finals del segle XVIII s’encetà un llarg període en què es posaren a subhasta pública les propietats no productives, principalment de l’església catòlica. Era un temps de crisi i calia treure rendiment a què fos. Hi va haver diverses desamortitzacions, però la més tristament coneguda és la de Juan Álvarez Mendizábal, president del consell de ministres, ocorreguda el 1836 i que, curiosament ell no va tastar perquè va ser destituït aquell mateix any.

Detalls de terracota.

Us podeu imaginar les manipulacions que hi va haver per part de nobles i burgesos. Molts edificis quedaren abandonats, exposats a una irreversible degradació i desaparegueren sota l’especulació.

Per exemple, al centre de Vilanova i la Geltrú hi havia un convent, que després de fer fóra els frares caputxins, es posà a la venda. El primer comprador li vengué al polític i comerciant Josep Tomàs Ventosa, qui enderrocà l’edifici per a construir unes escoles.

Numeració enigmàtica.

Vanaglòria filantròpica.

El senyor Ventosa, nascut el 1797 a Vilanova, va embarcar de ben jove cap a Cuba a fer fortuna. I la va fer. Part dels guanys els invertí a fer una escola allà. Va ser en un viatge a la seva vila natal que va fer edificar també unes escoles per a nens pobres al solar del convent.

Penso jo que la modèstia no era el seu punt fort, ja que va pagar de la seva butxaca dues estàtues de la seva persona, ben repentinada i amb un llibre a la mà. Una és al centre de la plaça de la Vila i l’altre a l’escola que va patrocinar a Cuba.

Modèstia a part.

Un rectangle obert al cel.

Projectada a mitjans del segle XIX, la plaça de la Vila és l’element més representatiu de l’eixample que va viure la ciutat en aquell moment. En un principi era només un espai buit, amb les escoles Ventosa en un costat.

Va prendre la seva fesomia quan es van construir els edificis més emblemàtics, com la Casa de la Vila. Amb uns arcs i balcons ben ordenats, aquesta construcció és la que donà la pauta per a l’edifici del davant, també amb una galeria porxada.

L’arquitecte Francisco de Paula del Villar, nascut a Múrcia, no sembla que s’hi matés gaire amb el projecte del Consistori i va fer una bona copiada dels porxos que pocs anys abans havien projectat altres arquitectes a la nova zona del Born de Barcelona. De la mateixa manera, la neoclàssica plaça Reial de Barcelona va ser una bona font d’inspiració per a nombroses places catalanes, com aquesta.

Sigui com sigui, el resultat ofereix un aspecte ordenat al conjunt, ajudat per l’arranjament de la plaça, obra del mateix arquitecte. Perquè us soni una mica més, Villar havia de construir la Sagrada Família i, per raons que no vénen al cas, es va quedar amb la cripta. També va projectar l’absis del monestir de Montserrat i un bon grapat d’esglésies.

Sota l’ombra porxada.

Fer números per terra.

Fins als anys vuitanta del segle XX, la plaça era de terra. El 1970 s’encomanà a Josep Maria Pericas i Soler el disseny del característic paviment que encara llueix avui dia -després de diverses restauracions-.

Patró infinit.

Pericas era fill del reconegut arquitecte vigatà del mateix nom, qui va deixar una gran estesa de la seva obra a Osona. Pericas -el fill- va ser arquitecte municipal de Vilanova, on ha deixat alguns discrets habitatges.

El gruix del mosaic està realitzat per formes còncaves i convexes en blanc i negre, segons el que s’anomena estil portuguès, una mena de trencadís molt característic del país veí.

L’única nota de color la donen els escuts sota els porxos, com el de Vilanova i la Geltrú, Barcelona, Catalunya o el bisbat.

Escut de Barcelona.

He trobat que algú ha desenvolupat la complexa fórmula matemàtica que representa la sanefa del mosaic. En realitat, penso jo, ho podríem simplificar dient que es tracta d’una plantilla bàsica formada per un quart de circumferència damunt un quadrat. La resta és anar combinant aquest patró.

Bellesa repetitiva.

Molt més.

Cal observar els elements que complementen aquest espai, com els fanals, d’idèntic disseny que els de l’avinguda Diagonal de Barcelona.

En una columna de l’ajuntament trobem una placa amb l’escrit de la Carta Pobla, document atorgat per Jaume I a Vilanova el 1274, en què la reconeix com a vila i li concedeix permisos per comerciar per mar i tenir fira pròpia.

Al voltant de l’emblemàtica plaça s’aixecaren notables edificis, com l’actual biblioteca municipal que havia estat seu d’una societat recreativa.

En una cantonada destaca la casa Olivella (1867), que, entre altres usos, va ser hotel fins a l’inici de la guerra civil.

I tot això en un espai apropiat per l’article vint-i-sis. Ho sabran els vilanovins que hi passegen, es manifesten o fan un cafè a la terrassa?

Casa Olivella.

INFORMACIÓ PRÀCTICA

Situació: Plaça de la Vila. Vilanova i la Geltrú

Saber més:

Què veure a prop:

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s