Punxes llegendàries

Sovint m’havia preguntat perquè la sardana La Santa Espina duu aquest títol tan estrany, que res té a veure amb la lletra que es canta.

En realitat, és una peça que pertany a la sarsuela -millor dit una rondalla- titulada així. L’obra està protagonitzada per la pubilla d’un mas que té un reliquiari amb una espina de la corona de Crist, que fa de nexe d’unió d’una enrevessada història de tints wagnerians.

Va ser escrita per Àngel Guimerà, estrenada el 1907 amb música d’Enric Morera, prolífic compositor que havia escrit partitures de nombroses obres simfòniques i sardanes. Bruixes i bruixots, prínceps i sirenes protagonitzen una fantasia màgica molt del gust modernista, en què el món real es barreja amb l’imaginari.

Capitell de l’església de Sant Pere de Santpedor.

Tràfic sant.

Quatre segles després de la mort de Crist, Helena de Constantinoble, obsessionada amb recolzar la nova -i poderosa- fe cristiana del seu fill, l’emperador Constantí, va fer excavar tots els indrets on suposadament havia tingut lloc la passió de Crist. 

La santa arqueòloga no només va trobar la creu, sinó que també -diuen- es va fer amb l’escala que Jesús va pujar per anar al judici, la túnica, els claus, el cartell de la creu on deia INRI, el bressol on va néixer Jesús i la corona d’espines! Amb raó que és la patrona de l’arqueologia!

Després de la mort de Crist, qualsevol objecte que hagués estat en contacte amb ell, va esdevenir un preuat objecte de culte. Per exemple, la creu es va trossejar i repartir a diversos centres de culte, que aconseguiren així, augmentar el flux de fidels i, per tant, l’increment de les rendes.

Però com que les relíquies eren limitades, també va sorgir el mercat negre, posant en circulació peces suposadament autèntiques.

Can Bosch. Santpedor.

Corona o còfia?

Això mateix va passar amb la corona d’espines que, segons les Escriptures, Crist va portar a la creu. Quan Helena la va trobar -suposadament-, aquest objecte va donar més voltes que el vint-i-nou i finalment al segle XIII, va arribar a Paris, on es va construir la Sainte Chapelle, per acollir aquesta i altres relíquies. Després d’algunes mudances més, la corona va anar a parar a la catedral de Notre Dame.

Els experts asseguren que la corona no era circular, sinó que cobria tot el cap. Les punxes es van separar i enviar com a obsequi a reis i nobles d’arreu. Probablement, si ajuntem totes les espines que hi ha pel món, tindrem més d’una corona, però aquest és un altre tema.

Església de Sant Pere. Santpedor.

Espines per a tothom.

A partir del segle XIII, van arribar espines a importants llocs de culte. Barcelona, Manresa, el monestir de Montserrat, Tàrrega o Santpedor van ser alguns dels afortunats indrets que reberen les preuades relíquies.

Les dues darreres poblacions devien tenir bones relacions amb algú, ja que no es van fer amb una, sinó amb dues espines! Segurament alguna cosa va tenir a veure la importància de Santpedor durant l’època medieval, població amb el títol de vila reial i amb dret a tenir un diputat propi a les Corts Catalanes.

La llegenda explica que van ser dos àngels qui portaren les espines directament des de Roma. La intervenció de les relíquies durant les epidèmies del segle XVI van ser motiu per dedicar-los la festa major. Després de segles de guerres i desastres, només queda un petit tros d’espina.

Aprofito per explicar el peculiar topònim de la vila. Segurament deriva d’un cavaller anomenat Aureus -que vol dir or- i que donaria nom a l’indret per on passa el riu d’Or. Una innocent llegenda assegura que la primera imatge de sant Pere venerada a la primera església d’aquesta població era feta de granets d’or trobats al riu. Així tenim que Sant Pere d’Or, acabaria com a Santpedor. I tots contents.

Timpà de l’església de Sant Pere. Santpedor

Més lloc pel culte.

Al segle XVI, es va ampliar la primitiva església romànica, de la qual encara queden alguns elements, com l’excel·lent portalada. S’afegiren diverses capelles i també la de les Santes Espines. El mestre d’obres Joan Salvador i el seu fill Jaume, van ser els encarregats de dur a terme les obres.

Durant el període gòtic, aquesta família de professionals havia deixat una bona mostra del seu bon fer a diverses esglésies del Maresme, cases de la Garriga i, fins i tot, a les muralles de Mataró.

La capella de les Santes Espines va ser novament ampliada poc després. Però va ser al segle XIX quan, sota la direcció de Joan Martorell, es va realitzar la decoració que llueix actualment.

Tot i que va començar de ple amb l’estil neogòtic de moda en aquell moment, Martorell va saber integrar diverses influències. Probablement a Barcelona coneixeu el palau Robert, la cúpula de l’església de la Mercè o el col·legi dels Jesuïtes de Sarrià, entre molts altres. Amb ell es formaren arquitectes que esdevindrien famosos, com Gaudí o Domènech i Montaner.

Cal destacar el mosaic del terra, així com la cúpula de la capella, decorada amb diverses pintures i quatre escuts que es repeteixen i que, hipòtesi meva, pertanyen a la família Llissach.

Capella de les Santes Espines.

Una família important.

Probablement va ser al segle XVI quan els Llissach, uns mercaders occitans van arribar a Santpedor i s’hi van quedar. Amb el temps esdevindrien ‘ciutadans honrats’, que a l’edat mitjana s’utilitzava per a designar una mena d’aristocràcia urbana, formada per famílies de bona posició i propietaris de terres.

Els Llissach van ocupar càrrecs importants, tant polítics com eclesiàstics, fins que al segle XVIII, a causa de les obligacions polítiques, van anar a viure a Manresa, on encara ha sobreviscut el casal familiar. A finals del segle XIX tornarien novament a la casa de Santpedor, que Doménech i Montaner s’encarregaria de reformar.

L’escut dels Llissach està dividit en quatre parts. A grans trets, veiem un peix nedant, una columna, un arbre amb un ocell i uns estels. Els mateixos motius que, separadament, trobem a la cúpula de la capella de les Santes Espines.

No seria cap bajanada pensar que els Llissach van ser, en part o totalment, els mecenes de les reformes dutes en aquesta supèrbia capella. 

I tampoc seria de mal pensar, que Lluís Bru, col·laborador de Doménech i Montaner, fos el creador del magnífic mosaic que decora el terra.

Mosaic de la capella de les Santes Espines.

Poesia espinosa.

Verdaguer va dedicar un sentit poema a les relíquies de Santpedor, descrivint-les amb enceses paraules i que va incloure al llibre Flors del Calvari, editat el 1894. El poema està dedicat a mossèn Anton Vila, autor de la història de les espines de Santpedor. Curiosament, al dit mossèn no li va agradar la interpretació bíblica que va fer el poeta.

Portal de les Verges.

INFORMACIÓ PRÀCTICA

Situació: plaça de l’Església, 3. Santpedor

Saber més:

Què veure a prop:

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s