Estiuejar com un rei

Diuen que antigament, les platges de Cascais eren plenes de closques de petxines, que en portuguès en diuen ‘cascas’. Per tant, podria ser un possible origen del nom d’aquesta important població a poc més de trenta quilòmetres de Lisboa.

Una altra teoria afirma que prové d’un navegant musulmà del segle IX, anomenat Khashkhash, que també pot ser, ja que són nombrosos els topònims portuguesos derivats de l’àrab.

Però encara hi ha una tercera hipòtesi que ho relaciona amb el mot català cascall -rosella-. No fa tant, es descobrí que al delta de l’Ebre havia existit una fortalesa àrab, coneguda com a Ràpita de Cascall (Ribat de Kashkalu). Els estudiosos creuen que, en la seva expansió costanera, els àrabs van fundar a la desembocadura del Tajo un altre port amb el mateix nom que el català.

Bellesa repetitiva.

La situació estratègica de la ciutat, ha estat clau durant segles per a la defensa de la capital. Per aquest motiu, encara existeixen diverses fortificacions. Però potser, el canvi més espectacular va tenir lloc a finals del segle XIX quan el rei Luís I tria aquest petit poblet de pescadors per a passar l’estiu. Aviat l’alta societat portuguesa fa el mateix i construeix luxoses vil·les amb jardins.

Avui farem una petita volta pel centre històric de Cascais i descobrirem l’encant que conserven els seus carrers empedrats.

Vull expressar l’agraïment més sincer a l’Olga i el Jos, que ens van fer descobrir aquesta ciutat tan especial.

L’encant amagat.

El rovell de l’ou.

Podem deixar el vehicle a l’aparcament que hi ha davant l’estació de trens. Aprofitem per gaudir de les vistes des de la propera praia da Rainha -que vol dir reina- i continuar per l’animada rua Frederico Arouca, nom d’un polític lisboeta de principis del segle XX.

Passem per on passem, anirem a parar a la praça 5 de Outubro, data que commemora la proclamació de la Primera República Portuguesa el 1910 i que va suposar la fi de la monarquia.

En aquest acollidor espai el terra simula onades realitzades amb un empedrat blanc i negre. Aquí trobem dos interessants edificis. El que té un campanar amb un rellotge, és l’antic ajuntament, reedificat després del terratrèmol del 1755.

Cal afinar la vista per tal d’observar el relleu que hi ha sota el rellotge. És l’escut de Portugal damunt d’una esfera armil·lar. Aquest instrument l’utilitzaren els navegants -entre altres- per a mesurar les coordenades celestes.

Amb motiu dels importants descobriments de vies comercials al segle XV, el rei Manuel I va adoptar l’esfera com a emblema personal. En record d’aquest passat esplendorós, el regne de Portugal incorporaria també aquest element a la bandera.

Marcant el pas del temps.

L’edifici més gran, recobert de mosaics de sants, és l’actual ajuntament. De fet es tracta d’una mansió del segle XVIII. Encara que no ho sembli, va ser ampliat el segle passat, imitant l’estil anterior.

Els treballats mosaics de rajoles d’estil rococó, representen els evangelistes i diversos sants, com Marçal, bisbe francès del segle III o el lisboeta Joan de Brito -segle XVII-, qui va anar de missioner a l’Índia, on va ser degollat.

Ajuntament santificat.

Riquesa interior.

Seguint pel passeig vora el mar, veurem alguns dels palauets que he comentat abans, així com la ciutadella. A pocs metres tenim l’església de Nossa Senhora da Assunção a la qual us recomano entrar.

Construïda al segle XVI, l’exterior poc ens diu del que hi ha a dins. Les parets estan completament recobertes de pintures d’importants artistes portuguesos i mosaics barrocs d’inspiració flamenca, majorment del 1720, que representen escenes de la Verge. Un interessant mosaic que descriu el Judici Final, va ser realitzat el 1908 per Pereira Cão, un pintor que se la va passar decorant palaus i esglésies per tot el país.

Llamps i trompetes.

Denúncia social.

Les obres de la pintora portuguesa Paula Rego, nascuda el 1935, no deixen ningú indiferent. La càustica i inquietant crítica social que destil·len les pintures d’aquesta artista, poden arribar a provocar cert malestar.

La decisió que va prendre, de donar diverses obres al municipi de Cascais, va ser el motiu de la creació de l’edifici conegut com a ‘Casa das Histórias’

Eduardo Souto va crear diversos volums de formigó vermellós, que destaquen entre els pins. Amb un estil molt personal a base de formes geomètriques nues, aquest reconegut arquitecte és autor de nombrosos habitatges per tot el país.

Art per fora, art per dins.

Ingenuïtat a la paret.

Entrem a l’encantador barri de cases baixes amb un entramat rectilini de carrers empedrats. A la rua Latino Coelho hi ha un peculiar habitatge amb mitja façana enrajolada. Cada rajola presenta un motiu dibuixat a mà, principalment flors i animals. Corresponen a l’estil que s’anomena de ‘figura avulsa’, és a dir, motiu únic, on la imatge apareix com flotant sobre un fons blanc.

Aquest tipus de rajola, està realitzat en una gamma de tons blaus, influència de la ceràmica popular holandesa del segle XVII. A Portugal va tenir molt acceptació i sol presentar, com a única decoració complementària un petit detall que es repeteix a les quatre cantonades.

Com les nostres rajoles d’oficis, aquí també es van crear moltes variants, generalment destinades per a l’interior de les cases, com cuines i escales. Normalment la imatge està resolta amb un traç bastant elemental i ingenu. Però el conjunt és fascinant.

Ingenuïtat a la paret.

Casa de fades.

Seguim pujant i trencant per carrers i carrerons fins a trobar la darrera visita d’avui. Es tracta de l’espectacular Casa de Santa Maria. Aprofito per agrair la gentilesa de la propietària, que ens va permetre entrar i fotografiar l’habitatge.

Art a la finestra.

Aquest xalet d’estiueig va ser construït el 1916, aprofitant una edificació anterior. A l’exterior destaca la magnífica decoració ceràmica amb tons blaus i grocs, al voltant de portes i finestres, així com la torre, element que sobresurt del conjunt. 

Quan passar l’estiu era diferent.

Un minúscul pati al davant es troba completament enrajolat amb motius de ‘figura avulsa’, molt similars als que hem vist abans. L’arquitecte, Guilherme Gomes, també va signar altres vil·les del mateix bon gust, tot i que potser aquesta és la més impactant.

Univers blau.

Això no és tot.

Cascais té molt més a veure, però cal passejar amb tranquil·litat i també allunyar-se del centre.

Per posar un exemple que no trobareu a les guies, us podeu acostar l’avinguda Infante Dom Henrique, on descobrireu una interessant arquitectura, imagino que dels anys setanta. Amb les parets blanques i els balcons enrajolats, és la versió moderna de l’estiueig de la reialesa que va fer famosa aquesta ciutat.

Nous temps, nous dissenys.

No us perdeu el proper article en què visitarem els voltants d’aquesta històrica ciutat.

INFORMACIÓ PRÀCTICA

Itinerari: veure el mapa

Saber més:

Altres articles sobre Portugal:

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s