Ceràmica eterna

Segurament no entrarà en els vostres plans anar a visitar el Museu do Azulejo de Lisboa, però, feu-me cas, no sortireu decebuts. Allotjat en un antic convent del segle XVI, l’edifici per si sol ja mereix la visita, especialment per l’espectacular interior de l’església.

Motiu modular. Segle XVII.

Al museu trobem peces a partir del segle XV, però la història comença molt abans. Quan els musulmans van plantar la bandera a la península Ibèrica -segle VIII-, van tenir lloc aquí les primeres mostres d’alicatats. Eren petites peces vidriades que formaven dissenys geomètrics.

Decoració d’armari. Segle XVII.

Més tard, ciutats com Sevilla, Toledo i València, es convertirien en importants centres productors de rajoles. Tot i això, continuarien predominant motius geomètrics radials.

A continuació, com un tastet del que hi ha al museu, us presento una molt breu cronologia de la rajola a Portugal (les imatges no necessàriament corresponen a l’època de cada apartat).

Peces dicàctiques. Segle XVIII.

Segle XV: decorant palaus.

El rei Manuel I de Portugal, enriquit amb el comerç de les recents vies marítimes, no se n’està de construir palaus i monestirs. Havent escoltat la fama de la ceràmica de Sevilla, encarrega la decoració del fastuós palau de Sintra.

A partir d’aquest moment, la rajola sevillana es posa de moda a les terres portugueses. S’incorporen nous motius, com fulles i altres elements rescatats del gòtic. Alguns models fins i tot són en relleu.

Decoració del claustre de João III. Segle XVII

Segle XVI: la producció s’anima.

Portugal comença a produir rajoles pròpies. Animats per la facilitat de trobar feina, venen ceramistes italians que porten amb ells un ampli repertori de motius renaixentistes.

Però, tema molt important, també venen ceramistes de Flandes, que llavors encara era una província espanyola. L’aportació d’aquests artesans serà cabdal.

Decoració d’escala. Segle XVII.

Segle XVII: blau etern.

Augmenta imparablement la producció i Lisboa destaca com a principal centre ceràmic nacional. D’una banda s’enriqueix la temàtica, que ara ja pot ser tan floral, figurativa, hagiogràfica i d’inspiració oriental. En canvi, per l’altra, s’utilitza freqüentment el color blau de cobalt, per la influència de la porcellana xinesa importada.

Revestiment del ‘claustrim’. Segle XVII.

A mitjans de segle, després d’inacabables enfrontaments bèl·lics amb Espanya, França i Països Baixos, l’economia torna a recuperar-se. Es renoven els palaus i s’importa ceràmica holandesa. En aquest moment també apareix la temàtica de crítica social, caricaturesca, temes profans de la mitologia clàssica i entra amb força tot el dramatisme del barroc, amb composicions complexes.

El casament de la gallina. Segle XVII.

Segle XVIII: un abans i un després.

L’execució dels panells ceràmics s’encarrega a mestres pintors, comportant un augment de la qualitat de les obres. Apareix la perspectiva i tot el repertori d’ornamentació barroca, com sanefes, gerros o columnes. El blau de cobalt, amb tota la seva gamma cromàtica, és el color protagonista indiscutible.

Lisboa abans del terratrèmol. Segle XVIII.

I, tot d’un cop, el daltabaix.

El terratrèmol del 1755 va suposar un important punt d’inflexió en tots els àmbits. La crisi provocada pel sisme va comportar una economia de mitjans. Es prioritzà la producció seriada, amb motius senzills inspirats en el neoclassicisme, que permetien la repetició per tal de cobrir les façanes ràpidament i amb menor cost.

Gràcies a l’estampació mecànica, sorgeix una explosió de la paleta cromàtica, amb una àmplia varietat de colors.

Detall de Moisès i l’esbarzer en flames, de W. van der Kloet. Segle XVIII.

Segle XIX: producció intensiva.

Amb la implantació de noves fàbriques, es produeixen rajoles com a bolets. Hi ha una veritable febre per a enrajolar les façanes.

Lisboa dels mil colors, de P. Ferreira. 1937.

Segle XX: objecte de culte.

La rajola s’utilitza també com a revestiment d’estacions, mercats i tota mena d’edificis. Els arquitectes integren la rajola en projectes moderns i apareixen autors que aporten la influència dels nous estils, com el modernisme i l’art déco.

I dit això, només queda que, en sortir del museu, aneu a passejar per Lisboa i admireu la riquesa ceramista d’aquesta ciutat i que no trobareu enlloc més.

Dissenys de Raúl Lino. 1915.

INFORMACIÓ PRÀCTICA

Situació: rua da Madre de Deus, 4. Lisboa

Saber més:

Altres articles sobre Portugal:

4 responses to “Ceràmica eterna

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s