El sabater que va ser marquès

Tot i l’interessant i ben conservat nucli medieval, probablement mai haurien sentit a parlar de Núrsia -Norcia en italià- si no hagués estat pel naixement d’uns bessons que al segle V, plantarien al mapa aquesta ciutat situada a uns cent setanta quilòmetres de Roma, terra endins.

Dels dos germans, el que s’emporta la fama és Benet, qui va escriure la ‘Regla’ que duu el seu nom i va fundar l’orde dels benedictins i l’abadia de Montecassino.

Eclipsada pel nom de Benet, Escolàstica també va fer de les seves, però sempre a l’ombra -llegiu dirigida- del seu germà.

Com Benet, ella també va fundar un monestir per a monges a prop del que Benet governava a Cassino.

Un segle més tard, el papa Gregori va narrar, amb més anècdotes que no pas realitats, la vida d’Escolàstica, motiu pel qual no és molt el que sabem d’ella.

Diu que un cop l’any, els dos germans es trobaven a mig camí dels dos monestirs per a petar la xerrada. Sabent que s’acostava la fi de la seva vida, en la darrera trobada, per tal que Benet es quedés més estona amb ella, va implorar Déu, qui provocà una tempesta que l’obligà a quedar-se fins al matí.

Poc després, Escolàstica va morir. Tenia 67 anys. Benet la va enterrar al lloc on mesos més tard ell també seria sebollit.

De Núrsia a Sant Cugat.

Durant l’edat mitjana, el culte als dos germans passaria a terres franceses i d’aquí arribaria fins a Vic on fins i tot es conservava un peu de la senyora.

Fundat per monjos benedictins, no és doncs estrany que al monestir de Sant Cugat del Vallès, trobem una capella dedicada a la germana de Benet.

Actualment, siguem sincers, aquesta capella que sembla refeta com per cobrir l’expedient, no desperta un gran interès. Exceptuant el retaule barroc mutilat durant la Guerra Civil i una pica baptismal renaixentista, provinent d’un altre lloc, la resta és oblidable.

Unes pintures relaten la mort d’Escolàstica i les converses amb el seu germà. Al sostre, entre recaragolades decoracions, veiem pintades molt matusserament, diverses abadesses amb una corona, que simbolitza la virginitat.

Cal situar-nos sota l’arc d’accés a la capella i aixecar el cap fins que ens petin les cervicals, per a descobrir un curiós detall: una bota. Es tracta de l’escut dels Sabater.

De sabater a marquès.

Sembla que hem de buscar a Calaf l’origen del llinatge dels Sabater, on podria ser que haguessin començat treballant precisament en aquest ofici.

Diverses branques familiars van anar a parar a València i a Mallorca, per un tal Jaume Sabater qui acompanyà Jaume I a conquerir aquests territoris -segle XIII-. La majoria d’escuts d’aquests llinatges, presenten una -o més d’una- sabata o bota.

El marquès Antoni de Sabater i de Copons residia a Barcelona, on va ser cap de la junta provisional administradora del municipi. També va ser regidor de Lleida. Durant el setge de Barcelona de 1714 fugí a Mataró, ja que estava del costat dels partidaris de Felip d’Anjou.

Al segle XVIII, un tal Marià de Sabater va arribar a marquès i vescomte, mèrits atorgats per la defensa de Cervera, durant l’anomenada guerra del Francès. Sembla que aquest mateix senyor va ser regidor de Girona

Comenta el web oficial de turisme de Sant Cugat del Vallès, que la capella de santa Escolàstica va ser patrocinada per la família Sabater i també pels Meca. Comenta que, durant la Guerra de Successió, els Sabater van fugir i es refugiaren a Montserrat, abadia també benedictina i, on naturalment, hi ha una capella dedicada a la germana de Benet de Núrsia.

Resulta curiós que un cognom, normalment pertanyent a un gremi sota el patronatge de sant Marc o sant Crispí, triés una santa més relacionada amb la pagesia, per allò de les tempestes. Potser la raó l’hem de buscar en el peu de la santa conservat a Vic.

De còpies i plagis.

Ara ens situem sota la cúpula de la capella, on un sol resplendent estén vuit raigs pel sostre. Al final de cada raig hi ha un angelet, tan mal pintat com la resta de decoracions de la sala. Damunt el sol, un colom sembla voler representar el descens de l’Esperit Sant. També pot tractar-se d’una al·legoria a Escolàstica qui, segons les cròniques, la seva ànima es va enlairar als cels en forma de colom.

El nombre vuit representa la resurrecció, l’inici d’un nou període. Recordem que durant la Pentecosta, és a dir, cinquanta dies després de la resurrecció de Crist, l’Esperit Sant s’aparegué als apòstols en forma de llengües de foc.

Per altra banda, les escriptures sovint comparen Jesús amb un sol resplendent que il·lumina el creient. També hi ha qui afirma que la tercera persona de la Trinitat està representada per vuit símbols. En fi, que cadascú opini el que li sembli.

Per acabar, ens acostem fins a la capella de Sant Bartomeu -la tercera a l’esquerra-. Si mireu el sostre, us sorprendrà trobar el mateix tema. Només es diferencia en el fet que el sol, el colom i els caps dels angelets són en relleu. Qui va copiar de qui?

Capella de Sant Bartomeu.

INFORMACIÓ PRÀCTICA

Situació: plaça d’Octavià, 1. Sant Cugat del Vallès

Saber més:

Què veure a prop:

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s