Horror al buit

Al segle X, després d’una incursió dels àrabs en què va morir l’abat i dotze monjos, el monestir de Sant Cugat del Vallès va quedar fet miques.

A continuació, l’abat Odó s’encarregà de la reconstrucció del monestir, que coneixeria una etapa esplendorosa. Un dels elements que es va projectar, va ser el campanar que va trigar més temps del que es podria esperar. A la base de la torre, trobem el que es coneix com a Capella de la Pietat. És probable que en aquella època fos consagrada a algun altre sant, però això no s’ha pogut esbrinar.

Sí que queda clar que, set segles més tard, aquesta capella estava consagrada a la Verge. Però, com sol passar, el que ens ha arribat avui és el fruit de nombroses modificacions. El sostre era molt més alt, però al segle XVI, amb la construcció de l’orgue, s’abaixà, tapant unes pintures gòtiques, que van ser descobertes en posteriors intervencions.

La capella ofereix un aire fosc i una mica sinistre. No oblidem que està dedicada a un tema prou luctuós com és la mort. Tot i això, cal parar atenció als magnífics esgrafiats, realitzats probablement al segle XVII i que decoren la paret i el sostre.

Una indescriptible filigrana de color blanc, damunt un fons negre, no deixa espai a la imaginació. A més de molta fullaraca, la decoració repeteix obsessivament dos motius: pelicans i raïm.

Autolesió.

El pelicà és una au aquàtica que té un llarg bec amb què captura les preses, que bàsicament són peixos. Abans d’empassar-se’ls, els deixa al pap, de manera que dreni l’aigua. Les cries les alimenta regurgitant el menjar -una mica fastigós pels humans, ho sé-.

Se sap que ja existien pelicans fa uns trenta milions d’anys, que aviat estan dits. A l’Antic Egipte s’associaven amb la mort i el més enllà i es representaven a les tombes com a símbol protector, especialment contra les serps.

A l’Europa medieval hi havia la creença que el pelicà tenia tanta cura de les seves cries que, quan no hi havia menjar a prop, es feria a si mateix amb el bec per alimentar-les amb la seva sang.

Una antiga llegenda de l’Índia explica que hi havia un pelicà tan sever amb les seves cries que les va matar. Després es penedí i les ressuscità amb la seva sang.

A la divulgació d’aquest mite que tan bé li anava al cristianisme, van contribuir els bestiaris medievals i també va ajudar que Tomàs d’Aquino comparés Crist amb un pelicà, qui amb la seva sang neteja la maldat humana. Amén.

Vi diví.

El cristianisme ha comparat el vi, especialment el negre, amb la sang de Crist, probablement per la seva similitud del color. Les Escriptures en van plenes de referents al raïm i al vi. Més concretament, l’evangeli de Mateu descriu el darrer sopar en què Jesús, “prengué una copa (…) i els la donà tot dient: beveu-ne tots, que això és la meva sang (…), vessada per tothom en perdó dels pecats” (Mat. 26:27).

Així doncs, la presència del pelicà i del vi estan prou justificada en una capella dedicada a l’escena en què la dolguda verge, sosté el fill mort.

De la gruta a la capella.

Sembla que els romans ja utilitzaven la tècnica de l’esgrafiat. Més tard, els àrabs també decoraven així els sòcols dels edificis amb motius geomètrics.

Aquesta tècnica anava molt bé per a embellir parets de manera ràpida i amb un baix pressupost. Probablement els mestres d’obres confiaven l’execució a especialistes, avui dia anònims, que aplicaven plantilles fàcilment adaptables.

A més de pelicans i raïm, a la capella de la Pietat també veiem dracs, carotes i molta ornamentació vegetal. Aquest estil decoratiu es coneix amb el nom de grotesc, que ve de gruta.

Uns descobriments arqueològics realitzats a Roma al segle XV, van treure a la llum el palau que Neró va fer construir després del gran incendi de l’any 64. Les estances estaven decorades amb sanefes, garlandes, fulles, carotes i un ampli repertori d’éssers estranys que ho emplenaven tot.

Els artistes i arquitectes renaixentistes van posar de moda aquest estil, que semblava no deixar espai ni per a respirar. Tant d’èxit va tenir, que el seu ús es va allargar fins al segle XVIII. A l’’estil barroc li anava molt bé per a enlluernar el fidel. Havien aparegut noves creences que feien trontollar la fe i calia no deixar un sol espai buit, de manera que el creient no es despistés amb mals pensaments.

En aquest tipus de decoració, sovint es barregen temes de la mitologia antiga, referents bíblics i una infinitat de motius merament decoratius i sense cap relació aparent entre ells. De vegades, això comportà alguna amonestació per part del rector.

Trobem esgrafiats similars a moltes altres esglésies, però, per posar un exemple proper, mencionaré només l’espectacular decoració de Sant Mateu de Riudecanyes, al Baix Camp.

Riudecanyes
Sant Mateu de Riudecanyes.

Regnar amb el cor.

Resulta que també al segle XVII s’origina el culte al Sagrat Cor a França. Aviat passaria la frontera i aquí faria més fortuna de la que es podria pensar, fins al punt que aquesta devoció estaria al servei dels reis, des de Felip V fins a Alfons XIII, qui l’oficialitzaria i es convertiria en una màquina propagandística.

Aquest distintiu també el trobem esgrafiat a la capella: un cor que irradia flames, una mica camuflat entre recaragolades fulles.

INFORMACIÓ PRÀCTICA

Situació: plaça d’Octavià, 1. Sant Cugat del Vallès

Saber més:

Què veure a prop:

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s