Espiral espiritual

Relaten les escriptures que allà pels temps de la gana -parlem del segle X aC-, el rei Salomó va fer construir un temple, el primer de la història per donar culte al déu dels israelites.

En diversos llibres bíblics trobem una minuciosa descripció de les mides, materials i estructura de l’edifici. No són pocs els arquitectes que han intentat reconstruir-lo, arribant cadascú a resultats ben diferents.

Diu el segon llibre de les Cròniques que “davant l’edifici va fer-hi dues columnes (…) coronades amb un capitell (…). Va fer unes garlandes i les va posar als capitells de les columnes.” (2Cr 3:15)

L’espiral que perviu.

Dotze segles més tard, l’emperador Trajà, de qui segurament la humilitat no era el seu punt fort, va fer erigir a Roma una descomunal columna narrant les seves victòries. Com si es tractés d’un llibre visual, els relleus pugen en forma d’espiral. Diuen que l’arquitecte Apol·lodor de Damasc es va inspirar en les columnes del desaparegut temple de Jerusalem. Des de llavors, la columna entorxada o helicoidal es coneix com a salomònica.

Malgrat que el barroc en va fer un ús i abús d’aquest element, la columna salomònica ja era present en la decoració bizantina del segle IV. Molt temps després, els modernistes no es van poder sostreure al seu magnetisme, com Gaudí que l’utilitzà al Park Güell.

Els arquitectes noucentistes, tot i que menys oberts a elements decoratius superflus, també la van col·locar a les seves construccions. Com a la Casa Monès de Sant Cugat del Vallès, que anem a veure de més a prop.

El passeig de la glòria.

El 1877, amb la construcció de l’Arrabassada -o Rabassada-, Sant Cugat del Vallès va tenir via directe amb la capital. La carretera unia el nucli de Gràcia amb Manresa, per això, a Sant Cugat pren el nom d’avinguda de Gràcia. Quaranta anys després, amb l’arribada del tren, la vila experimentaria un gran impuls a tots els nivells.

La nova burgesia barcelonina, que ja li anava trobant el gust a fer vacances, va establir-se a la vila que ara estava tan ben comunicada. Encarregaren a grans arquitectes les sumptuoses vil·les per passar l’estiu, la majoria a tocar d’aquesta avinguda.

En un ‘a veure qui la fa més grossa’, els arquitectes modernistes i noucentistes rivalitzaren per tal lluir-se. Eduard Maria Balcells va ser un d’ells, que va deixar una bona estesa de torres pel Vallès.

Noucentisme d’estiueig.

La casa Monès, deu el seu nom a Josep Pere Monès, segon propietari de la finca, qui encarregà a Balcells la reforma d’un habitatge anterior. També es coneix com a casa Mònaco, però no em pregunteu la raó.

Destaca -i sorprèn- la pèrgola de columnes salomòniques de ceràmica, que res té a veure amb la resta d’elements de la finca, cada un d’un estil diferent.

He llegit que Balcells es va inspirar en el retaule barroc de Santa Maria de Taüll. Però, sincerament, també em podrien dir que va fer servir com a model la portalada de l’església de Caldes de Montbui i m’ho creuria.

Caldes de Montbui
Església de Santa Maria. Caldes de Montbui.

Per les rebolicades espirals s’enfilen els ceps, dels quals pengen els pàmpols i uns generosos grapats de raïm, fruit relacionat amb Crist, del qual dedueixo que el primer propietari devia ser molt devot.

Les columnes estan agrupades de dos en dos i presenten la curiositat d’intercalar trams acanalats. Si teniu al cap el famós baldaquí que Bernini va fer pel Vaticà, trobareu alguna similitud. El conjunt és certament evocador, si aconseguim oblidar el soroll dels cotxes.

INFORMACIÓ PRÀCTICA

Situació: avinguda de Gràcia, 50. Sant Cugat del Vallès

Saber més:

Què veure a prop:

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s