Quan l’aigua no era corrent

Canalitzar l’aigua per assegurar-ne el subministrament, ha estat una constant preocupació humana. Els àrabs ens van deixar els assuts, mot que no vol dir altra cosa que obstacle o presa. Amb els aqüeductes, els romans van aprendre a més a dur l’aigua de ben lluny, per abastir les ciutats.

Basses, pous, safareigs, canals o séquies, molins, són només alguns dels esforços per aprofitar aquest bé tan preuat. I no ens oblidem de les fonts!

Sant Vicenç de Torelló, Osona, font, ferro fos, ferro colat, foneria

Comoditats veïnals.

La industrialització va facilitar la producció de canonades que permetien la distribució de l’aigua. Però l’abastament domiciliari no va arribar a tothom per igual. A finals del segle XIX entrà primerament a les cases de les famílies benestants de les grans ciutats, com Barcelona o Girona. Més tard arribarà a altres poblacions. Els petits nuclis encara trigarien a beneficiar-se d’aquest gran avenç

Fins als anys trenta del segle XX, els habitants de Sant Vicenç de Torelló (Osona), havien de rentar i proveir-se d’aigua potable principalment a la font del Bassalet, a uns 400 metres del nucli fundacional de la sagrera, al voltant de l’església. 

En aquell moment es van instal·lar diverses fonts distribuïdes als carrers de la població, de manera que la comoditat va ser molt gran.

Una d’aquestes fonts la trobem adossada a la paret d’una casa, a tocar de l’església. Ens hi aturem per a examinar-la amb atenció.

Es tracta d’una peça de ferro fos amb la cara d’un animal pelut i ferotge, potser un lleó. Inserida a la boca hi ha l’aixeta, en aquest cas, un polsador de llautó, col·locat amb posterioritat.

En un catàleg industrial de l’època, veiem una font igual que aquesta, només que es tracta d’un model exempt, amb un peu i una reixa que recull l’aigua sobrant.

Observant la forma ben matussera en què la font ha estat encastada a la paret, em pregunto si en algun moment es va tallar i aprofitar només el frontal. He trobat una sencera a Santpedor (Bages), que adjunto perquè veieu com devia lluïr.

Carrer Ample, 19. Santpedor.

Decorant l’espai buit hi ha uns lliris, també en relleu. Les tiges de les flors emmarquen un text, pràcticament il·legible, de l’empresa que ho va fer.

Un segle fonent metall.

Donat el deteriorament del metall, cal posar una bona dosi d’imaginació per a llegir el text. Ens diu que va ser fabricat per Andrés Rosa S.A, una foneria que tenia la seu al passeig de Colom de Barcelona. 

En realitat la casa, que fabricava tubs i fonts de ferro fos, va ser fundada el 1859 i estava situada al carrer Tallers, 27 de Barcelona. Després va passar a mans de Teodoro Balaciart Tormo. La poca informació que he trobat indica que Balaciart era nascut a Vinaròs i era catedràtic i professor de física i química. 

L’home, que devia tenir certa vena artística, també escrivia petites novel·les, amb noms tan suggestius com Luciano de Valverde, El arca del desván o Mi retrato, cap de les quals no tinc el gust d’haver llegit.

Però també va exercir com a contractista, realitzant diverses i importants obres públiques, com la línia de ferrocarril de València que passa per Bunyol, el port de Benicarló o la destacada intervenció en el projecte de l’eixample d’Alcoi. Com va acabar a Barcelona? No tinc resposta.

Al cap de deu anys, l’empresa, que es dedicava a la fabricació de conduccions d’aigua i gas, va començar una nova etapa sota el nom de Balaciart Hermanos, que imagino incorporava els seus germans Eduard, un dibuixant i Daniel, catedràtic de matemàtiques.

Com que sembla que aquesta empresa anava passant de propietari cada deu anys, ens trobem que encara va canviar dues vegades més de raó social, fins que finalment va passar a mans d’Andrés Rosa, gendre d’Eduard Balaciart. Se sap que va estar en actiu fins al 1960.

Sant Vicenç de Torelló, Osona, font, ferro fos, ferro colat, foneria

Un possible descendent?

Tot i que no he trobat l’arbre genealògic, sembla prou raonable que en Joan Balaciart i Albiol fos un descendent d’aquesta antiga nissaga de forjadors. 

En Joan va començar com a aprenent de manyà i aviat es convertí en tot un mestre de la forja que el 1946 s’establí a Gràcia. Pel seu virtuosisme amb el ferro se’l disputaven els principals arquitectes, com Puig i Cadafalch.

Una altra vegada que beveu aigua d’una font, penseu que al darrere hi ha molta història per saber.

Sant Vicenç de Torelló, Osona, font, ferro fos, ferro colat, foneria,

INFORMACIÓ PRÀCTICA

Situació: plaça de Cal Ferrer, 6. Sant Vicenç de Torelló

Saber més:

Què veure a prop:

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s