Des que el 1953 un excoronel de l’exèrcit alemany va descobrir que Calella (Maresme) era poc menys que el paradís, una onada d’estiuejants estrangers, convertí la petita vila de pescadors en un bulliciós indret on passar les vacances.
En arribar els anys seixanta, el desenvolupament turístic i la forta immigració van transformar completament la bucòlica imatge de vila marinera.
S’obriren establiments hotelers, restaurants i sales de ball per atendre la demanda turística. Un dels que perviu és La Quadra, amb una peculiar fórmula de sumar bon menjar, ball i bon ambient que ha fet que, durant més de cinquanta anys, el local segueixi igual de ple que el primer dia.
Estiuejants, veïns i turistes conformen el gruix del públic que accedeix pel portal farcit de rajoles amb refranys al·lusius a la bona vida que els espera en entrar.
Nosaltres ens quedem ara a la porta, per observar de prop algunes d’aquestes anònimes ceràmiques. Anònimes? En absolut!
Dibuixant somriures.
Amb un traç nítid, Antoni (Anton) Roca i Maristany, es va convertir en un prolífic dibuixant abans de la guerra civil. Va realitzar il·lustracions per a prestigioses publicacions com Papitu o L’Esquella de la Torratxa. Més tard, es decantà per la caricatura esportiva, col·laborant, entre altres, amb El Mundo Deportivo.
Va morir el 1977, però els anys anteriors, després d’un període d’inactivitat, va tornar a obtenir gran popularitat, precisament dibuixant rajoles de ceràmica com aquestes que ara veiem.
Músic pagat fa mal so.
A principis del segle XX, l’ofici de músic estava mal vist i pitjor pagat. La possible raó és perquè antigament, la música era interpretada per músics de baix nivell, que sovint s’havien de conformar de cobrar amb una mica de menjar, dormir i, amb bona sort, també els queien algunes monedes.
Les veus populars expliquen que, en algunes cases on els músics havien estat més ben atesos, s’havien atipat i en acabat la música havia sonat pitjor.
El vi crida la cançó.
Qui més qui menys ha vist que, qui beu més del compte, o bé li dóna per riure, plorar, dormir, treure o cantar.
Aquest refrany popular, del qual no he trobat més informació, el veiem deliciosament il·lustrat per en Roca, amb un pagès amb barretina, recolzat en una bota, amb el got a la mà, el porró mig buit als peus i un ocell que se’l mira com canta.
Mort per mort, prova la sort.
Fins i tot el gran Verdaguer feia ús d’aquesta frase popular. A finals del segle XIX, a l’entranyable poema La Cuereta, escriu:
“Demana a un pastor posada,
al veure atansar la mort,
dient-se desesperada:
—Mort per mort, prova la sort.—”
Aquesta expressió s’utilitzava per a indicar que, d’entre dues possibilitats dolentes, calia triar una, tan si com no. En aquest cas, el vessant humorístic ve donat perquè, una de les opcions és la de morir bebent.
Vi i amic és el millor el més antic.
Per afalagar una persona que fa anys, sovint li diem que és com el bon vi, que millora amb els anys. Aquí es fa referència al fet que el bon vi és més bo si es deixa madurar. De la mateixa manera, també assegura que les bones amistats són les “de tota la vida”, cosa amb la qual no estic totalment d’acord.
De llibres i de paraigües no se’n tornen gaires.
Qui més qui menys, tots hem deixat alguna vegada un llibre que mai més ens han tornat. De paraigües potser no tants. Per tal de reflexionar sobre aquesta frase, hi ha una altra que ho acaba d’aclarir: “qui deixa un llibre, perd un llibre i un amic”. I us ho puc dir per experiència.
Ja som dos.
Tot i que aquesta rajola no està signada i l’escriptura és lleugerament diferent, l’estil recorda bastant el de les altres que hem vist. Probablement la va realitzar algú del mateix taller.
El mussol és una au nocturna, solitària alhora que odiada i evitada per la resta d’ocells. D’aquí prové aquella altra expressió “estar més sol que un mussol”.
Per la bona vista i la finíssima oïda que gaudeix, se l’ha relacionat amb un munt d’atributs simbòlics, generalment relacionats amb la mort i el més enllà.
Els enormes ulls, que no pot articular si no és movent el coll, semblen mirar-nos fixament, com dient: ara ni tu ni jo estem sols, doncs ja som dos solitaris fent-nos companyia l’un a l’altre.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Situació: carrer del Raval, 5. Calella
Saber més:
- La Quadra: gastronosfera.com
- 50 anys de La Quadra, per Saül Gordillo
- laquadra.net
- Anton Roca: humoristan.org
- La cuereta: verdaguer.cat
- Músic pagat fa mal so: rodamots.cat
- Més sol que un mussol: cimdaligues.com
Què veure a prop:
