Quan hi ha molta aigua i vessa en un constant degoteig, rep el nom de degotall. El cas més evident el trobem a les estalactites de les coves. Però també pot passar a l’exterior, com al mai més ben batejat camí Els Degotalls, de Montserrat.
Al llarg dels planers 1.200 metres, la paret rocosa i humida es troba completament entapissada de plafons ceràmics amb marededéus de tots els racons de Catalunya. Alguns amb més bon traç que altres. D’entre tots, cal destacar els realitzats per Joan Baptista Guivernau, de qui ja he parlat en altres articles. Als anys cinquanta del segle XX, aquest ceramista va recuperar la manera tradicional de fer i pintar rajoles, inspirant-se molt especialment en el barroc.
Roser de S. Climent de Llobregat i Remei de Les Corts.
D’aquests plafons hi ha qui en diu faiança o majòlica i també altres poc aclaridors mots. La confusió de termes ha portat a utilitzar-los arbitràriament, com si fossin sinònims. Poc ajuda el fet que cada país utilitzi els mateixos noms per a designar tècniques diferents, ni tampoc les enrevessades definicions segons els materials o el tipus de cocció. Per tal d’evitar-ne un mal ús, utilitzaré el genèric ‘ceràmica’ i llestos.
Remei d’Urgell i Vinyet de Sitges.
Resulta molt interessant observar amb deteniment les diverses representacions, per veure el traç, el color, i també la signatura, que de vegades és J. Guivernau, Guivernau Sans o simplement Guivernau.
La majoria duen una sanefa que l’emmarca, que sovint es troba relacionada amb la imatge que representa: roses per a la Mare de Déu del Roser, raïm per a la del Vinyet o falgueres per a la de Falgars (o Falgàs).
M.D. de Juncadella i Neus de Sabadell.
De tant en tant, descobrim alguna errada en el text que algú ha corregit posteriorment. També queda clar que l’artista no era molt donat a accentuar les paraules. En altres casos, els noms s’han escrit segons la manera popular.
Un dels trets diferenciadors dels plafons realitzats per Guivernau, són els núvols amb forma de coliflor, com una mena de segona signatura.
Aleatòriament i sense que això signifiqui cap predilecció, comentaré la història d’algunes marededéus que trobem en aquest curt però intens camí.
La Palma de Cervelló i El Remei de Manresa.
Una Maria; moltes representacions.
Maria sol ser anomenada com a Santa, Verge, Nostra Senyora o Mare de Déu, seguit generalment d’un nom de lloc (població, muntanya, riu, font) o d’una qualitat (Remei, Rosari, Salut, etc.).
Per una banda podem trobar les relacionades amb temes místics, com Anunciació, Assumpció o Presentació.
Per l’altra, tenim les conegudes com a marededéus trobades, que no són poques. A partir del segle XV circularen llegendes que afirmaven que abans de la invasió musulmana s’havien amagat nombroses imatges perquè no fossin profanades. Enmig de prodigis, aquestes imatges va ser ‘retrobades’ posteriorment per pastors i infants. La de Montserrat n’és una.
La Serra de Montblanc i Santa Coloma de Farners.
El pagès exasperat.
En Joan era un pagès de Sant Feliu de Pallerols (La Garrotxa). El 1646, fart de perdre la collita per les tempestes, va col·locar una imatge sota una roca i va demanar la protecció de la Mare de Déu. Més tard, gràcies a la bona col·laboració divina, va aixecar una capella i aviat l’indret es convertí en centre de devoció.
Font de la Salut de Sant Feliu de Pallerols i Bellvitge.
Vigilant el pont.
Feia segles que, on comença -o acaba- el pont de Roda de Ter (Osona), es venerava una imatge. Al segle XIV s’erigí una capella al solar -sòl- vora el pont. Més tard s’amplia, quan s’atribueix l’aturada de la pesta a la intervenció de la Mare de Déu. Al plafó podem veure la capella i l’església de Sant Pere, que presideix l’altra entrada del mateix pont.
De mudances.
Diu la tradició que al segle XIII, els àngels van traslladar la Verge, de Natzaret a Dalmàcia i a continuació, a Loreto (Itàlia). Cinc segles després, el culte a aquesta marededéu bellugadissa s’havia escampat arreu. A Catalunya la trobem a diversos indrets, però el plafó que veiem aquí correspon a l’església de Llardecans (Segrià).
Sòl del Pont de Roda de Ter i Loreto de Llardecans.
Canvi de pell.
Com a altres llegendes, l’escultura de la Mare de Déu del Tura va ser trobada per un bou que rascava la terra. Hi ha qui afirma, sense fonament, que el mot ‘tura’ vol diu bou. La talla romànica, enfosquida pel temps, es va sotmetre a una rentada de cara els anys 80 i va recuperar el seu color de pell. Tot i això, aquí la veiem amb la pell bruna, com la de Montserrat.
Tura d’Olot i Remei de S.M. de Palautordera.
No us perdeu el següent article, on seguim descobrint més marededéus del camí dels Degotalls de Montserrat.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
- Itinerari: muntanyamontserrat.gencat.cat .
- Descripció de l’itinerari: camidesantjaumeperatothom.cat
- Saber més:
– Terminologia ceràmica, per C. Guillem i M.C. Guillem
– Majòlica: wikiwand.com
– Faiança: wikiwand.com
– Imatges de les marededéus medievals… per G. Adserà
– Advocació de la Mare de Déu: wikiwand.com
– Marededéus trobades: diaridegirona.cat
– Verge de la Font de la Salut: lagarrotxa.net
– M.D del Sòl del Pont: parroquiaroda.cat
– Verge de Loreto: wikiwand.com
– L’església i la imatge de la Mare de Déu del Tura… Per J. Murlà
– Les imatges marianes, per F. Español - Articles sobre Guivernau:
– Plafons ceràmics del camí Els Degotalls (2)
– Camí de l’Avemaria
– Joan Baptista Guivernau
– Font de Sant Mateu de Premià de Dalt
– N. S. del Rosari
– Plafons ceràmics de Premià de Dalt - Altres ceramistes:
– Julio Bono
– Armand Olivé
– Raimon Castanys
– José Pesquero
– Murals anònims
– Salvador Sunet Urgellès
