A 10.000 km d’aquí (3)

Curiositats del Japó (3).

Seguim parlant d’aquest país que ens queda tan lluny, però del qual podem aprendre molt. Avui toca un tema indissociable del fet de ser japonès: les creences.

A nosaltres ens semblarà estrany, tan acostumats a les rivalitats, però aquí el budisme i el sintoisme conviuen en perfecta harmonia. Sincretisme, en diuen. De vegades es fa difícil diferenciar un temple de l’altre. Es diu que “el japonès neix sintoista i mor budista”.

Japó, Tokyo,

Tòquio. Temple de Senso-ji.

Llocs sagrats.

Els descomunals temples, refets una vegada i una altra després de patir incendis, allotgen les divinitats que atenen pacientment les pregàries dels fidels.

Japó, Osaka,

Als seus inicis, la religió sintoista no necessitava cap construcció. Només es determinava un lloc sagrat i tot es feia a l’aire lliure. Més endavant sorgiren les primeres construccions i es delimità l’espai amb una tanca. S’hi accedia a través d’una porta anomenada ‘torii’.

A prop de Kyoto hi ha el temple de Fushimi Inari, dedicat al déu de la collita d’arròs i dels negocis. Les donacions es fan amb la compra simbòlica de ‘toriis’ o portes sagrades que cobreixen totalment els camins, formant un túnel. El preu de cada ‘torii’ depèn de la ubicació. Els més ben situats poden costar prop de 20.000 €.

Japó, Kyoto,

Fushimi Inari.

Els temples budistes estan construïts seguint una pauta que determina el lloc de construcció i ordena els edificis i espais sagrats al voltant d’un pati.

Japó. Kyoto. Fushimi Inari

Fushimi Inari.

Saviesa de fusta.

La pagoda és una evolució de l’estupa índia, un monument funerari on es conservaven les relíquies de Buda i que va arribar al Japó a través de la Xina. Per al budisme japonès, aquesta construcció simbolitza la integració de Buda amb la natura. Normalment consta de cinc pisos, que representen la terra, l’aigua, el foc, l’aire i el cel.

Des de fa més de 1.300 anys, les pagodes, sovint pintades de colors brillants, mostren harmonioses i complicades estructures de fusta que han resistit els freqüents terratrèmols. El secret radica en què estan fetes de taulons de fusta, units sense claus. Quan hi ha un terratrèmol, l’estructura absorbeix l’energia sísmica.

Japó, Kyoto,

Fushimi Inari.

Aroma purificador.

El fum de l’encens perfuma tots els racons. De vegades, massa i tot. L’encens és una barreja de resines aromàtiques vegetals amb olis essencials que, en cremar, desprenen fum.

Es creu que l’encens va arribar al Japó al segle VI, de la mà dels monjos budistes xinesos, que l’utilitzaven per els seus rituals. Amb el temps va passar a la cort imperial on hi havia competicions per veure qui feia les barreges més suggerents. De fet, l’encens va passar a formar part, fins i tot dels acords comercials.

Per tal de crear una aura invencible, els samurais utilitzaven el fum de l’encens per a purificar les seves armadures.

Actualment, a l’entrada dels temples budistes sol haver-hi un gran cremador on els fidels dipositen una vareta d’encens i fan un breu ritual de purificació. Segons creuen, l’olor dels humans és espantosa per als déus.

Japó, Kyoto,

Per demanar, que no quedi.

Als temples és normal trobar unes estructures de fusta amb ganxos on els fidels pengen unes tauletes de fusta amb els seus desitjos. Els turistes occidentals, més acostumats a veure sinistres exvots de cames i mans o fotografies a les nostres esglésies, ens tornem bojos fent fotografies a aquestes alegres pregàries.

Hi ha amb forma de casa, de llop, d’ós, de cor … En diuen ’ema’, que vol dir cavall. Una llegenda explica que els déus van baixar al món a cavall i les primeres ofrenes eren cavalls de veritat.

Les tauletes es compren al mateix temple, on ja han previst també retoladors per escriure-hi els missatges. Els desitjos poden ser d’allò més variats: èxit a la feina, bona salut o aprovar els exàmens en són alguns de ben comuns.

De tant en tant, les tauletes es cremen per tal que els desitjos arribin als déus.

Japó, Koyasan,

Bona sort.

També trobem un curiós sistema, anomenat ‘omikuji’, per saber què preveu l’oracle pels dotze mesos vinents.

Un cop abonat l’import, se sacseja un cilindre que conté uns bastonets numerats. Traiem un bastonet, mirem el número i ens dirigim a un panell on hi ha petis calaixos o prestatges numerats. Del que ens correspon, extraiem un paper enrotllat on llegim la nostra fortuna.

Si el missatge és bo, ens quedem el paper. Si l’oracle no ha estat favorable, lligarem la tira de paper a un arbre del santuari per tal de pregar els déus que canviïn la nostra sort.

Japó, Kyoto,

Un déu llegendari.

Molt influenciat per les cultures xinesa i índia, el drac japonès presenta trets similars a altres dracs orientals. Però al Japó, aquest animal fabulós es troba molt associat a l’aigua de grans superfícies on es creu que hi viu, com mars i llacs. En general, el seu aspecte és el d’una gran serp recoberta d’escates, amb urpes i banyes. Com que viu sota l’aigua, no té ales.

Japó, Kyoto,

Kyoto. Temple Nishi Honganji.

Malgrat el seu aspecte terrorífic, els dracs són considerats criatures benevolents i representen l’equilibri de poder. Quan pugen damunt els núvols i els trepitgen, provoquen la pluja.

El sintoisme venera un déu drac, a qui es prega per afavorir la pluja i la pesca. Sovint els trobem a l’entrada dels temples d’aquesta religió, on hi ha la pica amb aigua per a purificar-se abans d’accedir al recinte més sagrat. Però, com que en aquest país hi ha bon rotllo entre religions, també hi ha presència de dracs en alguns temples budistes.

Japó, Koyasan,

Protegir els infants.

Una de les divinitats més entranyables del Japó es diu Jizo. Aquest déu budista és fàcilment reconeixible perquè sovint té una cara afable i també perquè duu un barret de llana al cap i un pitet vermell. El podem trobar en temples i cementiris, com a protector de les embarassades i dels infants morts; o a la vora d’un camí, ja que també vetlla pels vianants.

Però darrere aquesta simpàtica aparença, s’amaguen històries ben tristes. Mares i pares amb fills morts o que han patit avortaments, porten ofrenes de menjar als Jizo i els hi posen pitets vermells perquè no s’embrutin mentre mengen i barrets de ganxet perquè no passin fred. El vermell, ple de simbolisme dins la cultura japonesa, és un color protector i està associat al sol i a les divinitats.

Segons la creença, Jizo ajuda els infants morts a travessar un determinat riu per no quedar-se eternament als llimbs (recorda una mica a la llegenda grega d’Estígia).

Japó, Koyasan, cementiri

Koyasan. Cementiri d’Okuno-in.

El preu de la mort.

Morir al Japó és car. Les comunitats religioses i les companyies s’aprofiten dels complicats rituals i costums relacionats amb un decés, cobrant desorbitades tarifes. Per altra banda, són ben pocs els qui poden ser enterrats a terra, com antigament.

Japó, Koyasan, cementiri

Koyasan. Cementiri d’Okuno-in.

Als atapeïts cementiris de les grans ciutats ja no hi cap una sola ànima més. Actualment les cendres es porten a edificis funeraris informatitzats, on les famílies disposen d’una diminuta bústia on dipositar les despulles.

Japó, Kyoto,

Kyoto. Cementiri de Kiyomizu-dera.

Hi ha empreses que faciliten el darrer viatge dels seus treballadors, proporcionant un panteó ‘corporatiu’ compartit.

Japó, Koyasan, cementiri

Koyasan. Cementiri d’Okuno-in.

INFORMACIÓ PRÀCTICA

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s