Construint genialitats

Els genis són genis perquè, a més de crear genialitats, evolucionen i se superen. No entraré en el tòpic d’artistes prou coneguts, perquè no aportaria res de nou.

Ens acostem a la plaça Gregori Taumaturg de Barcelona per veure un edifici d’habitatges construït el 1965.

Barcelona, Bofill, 1965, arquitectura

Ricardo -que no Ricard- Bofill va començar amb materials molt, com dir-ho, de la terra: maó, volta catalana i ceràmica. Els dissenys dels anys 60 i 70 són cubs compactes superposats. Com a paradigma tenim el Walden 7.

Més endavant, aniria desestimant uns materials i es decantaria pel ciment i el vidre. El record de les construccions clàssiques entrarien en els nous projectes amb arcs, simetries, columnes i grans finestrals.

El vidre aniria cada vegada guanyant terreny i les dimensions dels projectes també. Aquí tenim el W Hotel a Barcelona.

Però jo em quedo amb les primeres obres, d’un Bofill més rebel i innovador.

Barcelona, Bofill, 1965, arquitectura

Avantguarda elitista.

Aquests carrers van ser urbanitzats als anys 60 i no cal ser massa observador per veure que aquí la crisi deu haver passat de puntetes si és que n’hi va haver en algun moment.

Els edificis d’anys anteriors que hi ha fins al Turó Park, tenen una aparença solemne, pròpia d’un ambient de postguerra. En canvi, els d’aquests carrers semblen haver estat el laboratori de lluïment d’arquitectes que esdevindrien famosos, com Bofill o Coderch.

Barcelona, Bofill, 1965, arquitectura

La plaça dels miracles.

Sant Gregori Taumaturg és l’única església de planta circular en molts quilòmetres a la rodona -em permeto aquesta redundància-. Va ser projectada per Bartomeu Llongueres, arquitecte que, fins al 1973 se la va passar edificant i reformant esglésies, convents i tombes.

Barcelona, Sant Gregori Taumaturg, església,

Aquesta està dedicada a un teòleg del segle III que, de tants miracles com va fer, li van adjudicar el sobrenom de Taumaturg, un mot d’origen grec que designa algú que realitza prodigis.

Començat a construir als anys 50, durant molt de temps l’inacabat temple presentava un aspecte deplorable, fins que finalment se li va donar una aparença més digne.

Barcelona, Sant Gregori Taumaturg, església,

Batejant carrers.

A la plaça hi conflueixen diverses vies. Una està dedicada a Bach, músic elitista que no tocava per a qualsevol mort de gana. Molt adient per aquest barri.

A finals del segle XIX i començaments del XX era freqüent que els propietaris de terrenys agrícoles que van ser urbanitzats, posessin els seus noms als carrers. Pau Ganduxer i Aymerich és un exemple, amb un llarg carrer que uneix l’avinguda Diagonal i el passeig de la Bonanova.

L’altre carrer està dedicat al barceloní Francesc Pérez-Cabrero, un compositor de sarsueles i director d’orquestra del segle XIX.

La darrera via és la de Santa Fe de Nou Mèxic, una antiga província espanyola (estem parlant del segle XVI), que primer passaria a pertànyer a Mèxic i finalment es convertiria en un dels cinquanta estats dels Estats Units d’Amèrica.

Barcelona, Bofill, 1965, arquitectura

INFORMACIÓ PRÀCTICA

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s