No hi ha cosa que em decebi més que no trobar informació sobre un tema.
I aquest és el cas del cementiri de Sant Andreu de Llavaneres. Ni una data, ni un nom, ni una referència a les xarxes. Res.
Així que aquest cop, només us podré ‘ensenyar’ detalls de la interessant portalada del recinte funerari, que tothom sembla ignorar.
En un extrem del mur exterior s’obre una arcada que recorda l’estil romànic. El conjunt podria haver estat realitzat als anys 20 del segle passat i per tant, seria d’estil noucentista.A banda i banda hi ha uns relleus amb dos àngels. El de l’esquerra duu un rellotge de sorra, símbol del pas del temps i la brevetat de la vida.
L’àngel de la dreta sosté un llibre, imagino que les Escriptures.
Especialment curiós resulta el relleu superior, representant un sarcòfag paleocristià.Al segle III dC, els cristians començaren a ser enterrats en sarcòfags a l’estil dels romans. Un dels models més comuns era com aquest, que incorpora una repetició de línies sinuoses, anomenades estrígils.
Pensem que als anys 20 es descobrí la necròpolis paleocristiana de Tarragona, on l’autor potser va veure algunes lloses d’aquest estil.
Al mig del sarcòfag veiem el monograma de Crist, anomenat Crismó. Està format per les lletres X i P, una abreviació del terme grec que significa l’ungit. Amb el temps, es va compondre de mil maneres, afegint també l’alfa i l’omega, primera i darrera lletra de l’alfabet grec, per simbolitzar el principi i la fi.Aquest símbol se sol posar a les entrades ja que Crist deia “Jo sóc la porta. Si algú entra a través meu, se salvarà” (Jn 10,9).
Ens fixem en la porta de ferro forjat amb una delicada decoració.
A la part superior hi ha dos paons mirant una creu. Al segle IV, anys després que Alexandre Magne es meravellés en veure un a l’Índia, algú va intentar menjar-ne un, però s’adonà de la dificultat de cuinar-lo a causa de la duresa de la carn.
Però també observaren que la carn era gairebé incorruptible, cosa que als cristians els va anar bé per associar-lo amb la immortalitat. A més, com que cada hivern perd les plomes, que li tornen a créixer a la primavera, po servir per reforçar doblement la idea de renovació i resurrecció (d’aquí que hi hagi dos paons).
Ara mirem el forrellat. Normalment s’hi representa un drac, guardià de les entrades. Però ens adonem que en realitat és un cavall marí, en què la cua fa de pom. Per a la cultura asiàtica aquest animal marí era un tipus de drac, símbol de bona sort. Potser perquè s’hi assembla, l’artista el va col·locar en comptes del ferotge drac.
Entrem al ben cuidat recinte i en primer lloc sorprenen les impagables vistes. Però també crida l’atenció que, tenint en compte l’espai disponible, hi ha moltes lloses sepulcrals a terra.
Una d’elles m’ha cridat l’atenció perquè llueix una corona, que sembla de marquès i el nom Maestrazgo, un dels molts títols nobiliaris que al segle XIX es concedien pels mèrits obtinguts -i també per tenir bones relacions-.
No podem marxar sense donar un cop d’ull l’església vella i, molt especialment a la portalada gòtica i les representacions del bé i del mal esculpides a les mènsules. Sobre aquest punt m’he despatxat a gust en un article anterior.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
- Situació: Camí de l’Església Antiga. Veure el mapa
- Saber més:
– Crismó: wikiwand.com
– Sarcòfag estrigil·lat
– Sarcòfags paleocristians: arteinternacional.blogspot.com.es
– Paó: museunacional.cat - Què veure a prop:
– Església Vella de Sant Andreu de Llavaneres
– Museu de Sant Andreu de Llavaneres
– Can Sans (Sant Vicenç de Montalt)
– Excursió a Sant Martí de Mata
