Sol diví

Sembla que la basílica de Sant Fèlix -o Sant Feliu- de Girona, es va edificar damunt una antiga necròpolis romana. Alguns sarcòfags es van salvar i ara es poden veure a l’interior del temple.

Més tard, al voltant de l’edifici, tal com era habitual en aquells temps, s’establiren diversos espais d’enterrament, actualment desapareguts, engolits per posteriors edificacions.

D’un d’aquests cementiris procedeix el sarcòfag que trobem a la porta del costat sud. De fet es tracta d’una rèplica, ja que l’original és a l’interior del temple.

Sarcòfag. Sant Fèlix. Sant Feliu. Girona. Romànic. Relleu

Sense ser un entès, diria que la tapa no li correspon, doncs hi apareix l’escut de la influent família Sitjar, mentre que la inscripció del frontal indica que pertany a un tal Clarí. Les mènsules que el sostenen, tampoc sembla que hi vagin a joc.

Sigui com sigui, les troballes del cementiri que hi havia a la vora de Sant Feliu mostren l’existència d’un nucli cristià d’un alt poder adquisitiu, que volia ser enterrat el més a prop possible del mausoleu del màrtir.

Ara ens fixem en el relleu de la part frontal. Una inscripció en llatí ens ve a dir que hi és enterrat Guillem Arnau de Clarí mort el 1190 i també la seva filla Arnaleta, qui li va anar a fer companyia només 14 anys més tard. Podria ser que el sarcòfag fos realitzat poc després del decés de la filla.

La imatge mostra dos àngels sostenint un disc solar i envoltats d’estrelles. Al centre del disc apareix un bé amb una creu, anomenat Agnus Dei -Anyell de Déu-, representació de Crist com a sacrifici pels pecats. Aquest símbol deriva de les paraules de Joan Baptista quan va batejar Jesús: “Mireu l’anyell de Déu, el qui lleva el pecat del món!” (Jn. 1:29).

A les Escriptures hi ha diversos textos que relacionen Crist amb el sol. A l’Apocalipsi, Jesús diu de si mateix: “Jo sóc… l’estel resplendent del matí” (Ap. 22:16). Segurament per aquest motiu es va introduir a l’imaginari cristià. Un exemple el trobem a l’església de Quintanilla de las Viñas (Burgos), on un relleu del segle IX presenta un cap amb un sol radiant.

Relleu. Romànic. Dibuix

L’adoració al sol és més antiga que els panellets. Sumeris, egipcis o maies, entre moltes altres cultures, ja li rendien culte. Així que no ens ha d’estranyar que el cristianisme assimilés aquest culte pagà i el transformés en benefici propi. Sincretisme, que en diuen. Recordem que el diumenge era el dia dedicat a l’astre. Encara ara, en anglès ‘sunday’ significa dia del sol.

Al segle III, la celebració del Nadal es va traslladar al 25 de desembre per “tapar” la festa pagana a Hèlios, anomenat ‘Sol Invictus’ o Sol Invencible. A partir d’aquell moment es referirien a Crist com a ‘Sol Justicier’. I aquí no ha passat res.

Per aquest motiu, la imatge de dos àngels sostenint un disc ja la trobem en sarcòfags pagans, com el reaprofitat per Ramir II d’Aragó al segle XII.

Sarcòfag romà. Relleu. Dibuix

Amb el temps, el cercle solar va derivar en el crismó, un monograma amb les lletres X i P que són el nom de Crist en grec i que cadascú aplicava amb petites variants. Un exemple el trobem al monestir de San Pedro el Viejo d’Osca. En aquest cas, al centre també hi és present l’Agnus Dei.

Relleu. Romànic. Dibuix. Timpà


Com veieu, no hi ha res de nou sota el sol.

INFORMACIÓ PRÀCTICA

Situació: Pujada de Sant Feliu. Girona

Saber més:

Què veure a prop:

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s