L’illa dins l’illa

El Cap Cors –Capicorsu en cors- és una península de Còrsega amb una forta personalitat. Els seus habitants l’anomenen l’Isula inde Isula, és a dir l’illa dins l’illa.

Visitar-la suposa conduir per carreteres impossibles, resseguir penya-segats de vertigen entre el turquesa del mar i el verd dels maquis i passar per poblets incrustats a la muntanya.

Patrimonio.

Per cert, en cors, el mot maquis –macchia– significa bosc atapeït, fent referència a una vegetació típica d’aquesta illa, que va servir d’amagatall impenetrable pels grups de la resistència francesa. En català s’utilitzà per a designar les guerrilles antifranquistes.

Una possible ruta la podem fer sortint de Bastia i dirigint-nos a Patrimonio –Patrimoniu-, on van néixer els germans Arena, declarats adversaris de Napoleó. Un d’ells va ser guillotinat, segons la moda.

Un menhir amb rostre humà testimonia que la història d’aquest enclavament es remunta a molt abans del que ens pugui arribar la memòria.

Patrimonio. Còrsega. França. Megalitisme

L’anomenat ‘U Nativu’.

Ens acostem a la barroca i ben situada església de Saint-Martin –San Martinu-, aixecada damunt d’una més antiga. Les obres es van perllongar fins ben entrat el segle XIX. El seu aspecte exterior li atorga un aire d’inacabat.

Crida l’atenció el petit mur que l’envolta, on trobem antics grafitis damunt la pedra de pissarra. Fins i tot hi ha jocs amb els quals segurament els vilatans passaven l’estona.

Jocs de pedra.

D’aquí anem a Nonza, un escenogràfic poblet a peu de carretera, amb la seva església pintada de vermell i groc. Sainte Julie –santa Ghjulia– és la patrona de l’illa i va ser martiritzada precisament aquí. Segons la llegendària versió corsa, li tallaren els pits i els van llençar precipici avall. Al lloc on van caure van brollar dues fonts que encara ragen.

Cent metres en caiguda vertical més avall, s’obre la solitària i descomunal platja de pedres negres arrodonides. Paga la pena acostar-s’hi amb el cotxe, tot i el perill de deixar el xassís pel camí.

També de pedra negra és la torre Paolina, construïda al segle XVIII en un enclavament de vertigen. Rep el nom de Pascal Paoli, considerat el pare de la pàtria corsa. De les 91 torres que hi havia a la costa de l’illa, 32 es concentraven al Cap Cors. Les primeres es construïren durant l’ocupació genovesa al segle XVI i també per defensar-se dels atacs pirates.

La carretera continua pel tram més espectacular. Qui condueixi millor que no giri el cap si no es vol estimbar. Arribats a Minervu, hi ha dues carreteres. Nosaltres hem pres precisament la més estreta, recargolada i perillosa per anar a Pinu.

Veieu la carretera al fons?

Aquesta població, que ja us podeu imaginar d’on ve el nom, a més de la torre de guaita, trobem l’església barroca dedicada a Santa Maria Assunta.

Un bust recorda un alcalde de la vila del segle XIX. El seu fill era diplomàtic i es va casar amb la filla de Gustave Eiffel (el de la torre) qui està enterrada aquí. Molts vilatans van emigrar a Puerto Rico. Alguns van tornar rics i es van construir grans mansions aquí.

Podríem continuar pujant, però decidim que ja en tenim prou i creuem la península cap a la costa est. A mig camí passem per Luri, on la tradició diu que Sèneca, el filòsof i polític cordovès, va passar un temps d’exili -segle I dC-, acusat d’adulteri amb la germana de Calígula.

La costa que dóna a la mar Tirrena és menys agresta i la carretera més transitable. Arribem a la pintoresca vila d’Erbalunga que també conserva una torre de guaita.

El lloc podria ser molt romàntic i turístic, però, com passa a tota l’illa, hi ha una evident manca de manteniment que fa que et preguntis si no estarà tot mig abandonat. Malgrat això, té el seu encant.