Extàtic o epilèptic?

Passejant per Centelles (Osona) veureu la senzilla capella de la Mare de Déu del Socós, derivació popular de Socors. Va ser edificada al segle XVI, fóra de les muralles de la vila.

El motiu podria ser similar al d’altres poblacions que tenien el costum de construir capelles a la sortida de la vila, on els caminants s’encomanaven per garantir-se un bon viatge. O també va ser la manera de foragitar l’encara recent mal record de la pesta negra.

La capella va patir molts desperfectes i reparacions, fins que el 1983 va ser restaurada.

Les columnes del deteriorat portal renaixentista presenten una senzilla decoració amb una flor -símbol de la verge-.

Escut. Centelles. Osona

Al mig del frontó, destaca el malmès escut de la vila, en altre temps, distintiu dels barons de Centelles, qui adoptaren com a cognom el nom del lloc.

Dins el senzill interior, destaquen alguns elements d’estil barroc, afegits al segle XVIII. Al sostre, unes decoracions florals -repeteixo que les flors simbolitzen la verge-, el centre de les quals s’assembla sospitosament als elements romboidals de l’escut de la vila. Casualitat?

Explica la història -o la llegenda- que aquesta capella era visitada per Miquel Argemir, qui acabaria sent un sant molt venerat, tot i que de ben jove va tocar el dos de la seva terra.

Centelles. Osona

Un sant convulsiu.

Miquel va néixer a Vic a finals del XVI. Com era habitual, li van posar el nom del sant del dia. El seu pare era conseller de la ciutat i la seva mare, profundament religiosa. Ja de petit, el nen tenia els seus rampells i s’escapava de casa perquè volia fer vida d’eremita. Fins que un dia marxà per no tornar.

Ingressà al convent dels trinitaris de Barcelona i quan va fer els vots adoptà el nom de Miquel dels Sants. Va esdevenir sacerdot i va voltar per Saragossa, Madrid, Alcalá de Henares, Baeza, Salamanca, Faro (Portugal) i Valladolid, on va morir de febre tifoide amb 33 anys -com Crist-.

Centelles. Osona

Sembla que, més que la seva austera vida de pregària i penitència, causava sensació pels rampells místics que tenia. Èxtasis, que en diu l’església.

Però aquests èxtasis eren tant i tan seguits que ni ell mateix volia mostrar-se en públic. Li deien l’Extàtic.

És tanta la veneració que va aixecar, que va ser beatificat al segle XVIII i Mossèn Cinto Verdaguer li dedicà uns inflamats goigs.

Però, sense voler aixecar polèmica religiosa, jo em pregunto: i si resulta que aquestes convulsions van ser en realitat atacs epilèptics? És que, ni Santa Teresa va tenir tantes revelacions!

Apa, jo ja ho he deixat anar.

Centelles. Osona

INFORMACIÓ PRÀCTICA

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s