Estiueig burgès i cultural

Cerdanyola, com uns quants llocs del Vallès, ha patit la trista sort de tenir tot el necessari per al creixement indiscriminat. Entre guerres, industrialització i especulació, la ciutat ha perdut un important patrimoni. Sortosament, el que queda es fa per conservar-lo.

Comencem al rovell de l’ou i ens situem al mig de la plaça Joan Pau II.

Cerdanyola del Vallès

Un temps en què es tenia cura dels petits detalls (antic Casino).

Compartint la capa.

L’església de Sant Martí probablement no és del vostre gust, ja que està inspirada en diferents estils d’època medieval, que a principis del XX era el que es portava. La va projectar Claudi Duran, arquitecte amb molta obra, tot i que poc coneguda i precursor en l’ús del ciment armat, quan ningú donava un duro per aquest material.

Martí va néixer a Hongria al segle IV, es va fer soldat i es convertí al cristianisme. Es va fer famós en compartir la seva capa amb un pobre. Després se’n va anar a França, va fer diversos miracles i els habitants de Tours el van escollir bisbe. En morir, el cos se’l disputaren dues poblacions, fet que la llegenda ha alimentat amb imaginatius miracles.

Cerdanyola del Vallès

La porta de Sant Martí.

Un arquitecte molt prolífic.

Especialment actiu al Vallès a principis del XX, Eduard Maria Balcells ens ha deixat importants obres modernistes i noucentistes, algunes d’elles aquí mateix.

A tocar de l’església tenim la Rectoria, d’aire neogòtic, que va quedar inacabada per manca de pressupost, però ja podem veure el geni de l’arquitecte.

Cerdanyola del Vallès

Sembla un castell medieval.

La Dolorosa de la Dolors.

A un costat de la plaça veiem la casa Dolors Balcells, germana de l’arquitecte a qui encarregà la seva reforma. En aquesta obra primerenca, l’arquitecte es va inspirar en l’estil gòtic. A la façana hi ha unes rajoles amb la Marededéu dels Dolors, en honor a la mestressa de la casa. De fet, es una còpia de la ‘Dolorosa amb les mans obertes’ que Ticià va pintar per a l’emperador Carles (s. XVI).

Cerdanyola del Vallès

Potser l’arquitecte va anar a El Prado a inspirar-se.

Empanada d’estils.

Girem la vista i trobem l’ajuntament, també de Balcells. Bé, només la façana és d’ell. La resta és fruit d’ampliacions que han desvirtuat l’aspecte original. Per la forma sinuosa de la façana, veiem que, com d’altres noucentistes, l’arquitecte va canviar de registre inspirant-se en l’estil barroc.

Cerdanyola del Vallès

Las sanefes es van fer més tard.

Malgrat que enlloc apareix una sola menció, vull destacar els meravellosos plafons ceràmics que decoren les ampliacions de l’edifici. Són obra d’Elisa Arimany, una ceramista nascuda el 1940 i que ha tingut una brillant trajectòria.

Cerdanyola del Vallès

Art a les parets.

La bombonera.

Entrem al carrer Sant Martí. Al número 77 destaca la Casa Mongay, primorosament decorada per Balcells, amb esgrafiats modernistes. Observeu cada detall amb deteniment. Les rodones amb les tres cintes penjants són un tret distintiu de l’arquitecte present en altres edificis seus. 

Cerdanyola del Vallès

Balcells es va lluïr de veritat.

De Filipines a Cerdanyola.

Al número 88 trobem l’antic Casino, lloc de trobada d’estiuejants d’alt nivell de principis del XX, com Enric Granados o Pau Casals. Després va ser la residència del joier Evarist López, que va fer fortuna a les Filipines i va encarregar la reforma, a qui? A Balcells!

Cerdanyola del Vallès

Ara és un museu de recomanada visita.

Abans del modernisme.

Seguim el mateix carrer, però ara es diu Sant Ramon i ens aturem al número 124, davant la Torre Vermella. L’ús del maó vist va ser una característica del modernisme. Això no obstant, a finals del XIX ja es va començar a utilitzar, com en aquest edifici. Va ser propietat de tres germans, un dels quals va arribar a president de la Diputació de Barcelona.

Cerdanyola del Vallès

Inspiració gòtica.

Us preguntareu per què tantes mansions en un mateix carrer. Aquesta era la via principal que unia Cerdanyola amb Sant Cugat. Un bon aparador per a deixar-se veure.

Al número 128 tenim la Casa Llopis, un altre bon exemple de residència d’estiueig de la burgesia catalana de finals del XIX. És d’inspiració clàssica però amb una barreja d’estils (eclecticisme, que en diuen). S’atribueix a Gaietà Buïgas, cap de l’Exposició Universal de 1888, autor del monument a Colom de Barcelona i pare de Carles Buïgas, el de la Font Màgica de Montjuïc.

Cerdanyola del Vallès

La façana imita el maó vermell.

I fins aquí aquest tastet per l’anomenat Barri de Dalt de Cerdanyola.

INFORMACIÓ PRÀCTICA

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s